Subscriu-te

Crítica

Un concert de l’OBC eclèctic i espectacular

Mireia Farrés. © May/Zircus
Mireia Farrés. © May/Zircus

TEMPORADA OBC. Cor femení del Cor Lieder Càmera. Mireia Farrés, trompeta. Dir.: Jaime Martín. Benjamin: Dance figures. Hummel: Concert per a trompeta i orquestra. Holst: Els planetes. L’AUDITORI. 29 DE NOVEMBRE DE 2013.

Per Lluís Trullén

La diversitat d’estils i gèneres dins un mateix concert pot suposar un inconvenient de cara a mantenir un discurs equilibrat en el programa, lògic quant a estructura i conseqüent a nivell estilístic. Una obra contemporània com Dance figures del compositor londinenc George Benjamin, el Concert per a trompeta de Hummel i la suite espectacular Els planetes de Holst convergien en el nou concert de l’OBC; tres obres, doncs, escrites respectivament a l’inici dels segles XXI i XIX, i en el decurs de la Primera Guerra Mundial, també diametralment contraposades en estil i estètica. Però aquesta contradicció d’estils ens va permetre escoltar una OBC que sota la batuta de Jaime Martín (director amb qui ha realitzat nombrosos enregistraments discogràfics) va funcionar en tots els registres a un altíssim nivell. La primera audició a Espanya de Dance figures de George Benjamin ens permetia escoltar l’obra d’un dels compositors que està cridat a ser un dels grans noms del panorama contemporani. Deixeble de Messiaen –de fet n’era l’alumne predilecte–, els seus èxits i formació com a pedagog, director i compositor l’han portat a assolir èxits a nivell mundial. Del seu estil, que queda plenament exemplificat en Dance figures, emana un treball acurat en tot el que fa referència al detall i al refinament; escriu per a l’orquestra amb un gust meticulós pels timbres, com si fos un artesà que busca uns resultats que transmetin sempre un atractiu subtil. El gust pels timbres, per harmonies atrevides, per efectes de reflexos en la presentació de motius temàtics i els diàlegs acurats entre seccions proporcionen un treball vistós per a l’orquestra. I aquest atractiu musical va ser manifestat per una OBC que es trobava a gust amb l’obra i amb un director plenament compromès amb el treball que duia entre mans. Aquesta comunió entre director i OBC va mantenir-se en el decurs de tot el concert.

Tot seguit, a l’OBC li tocava un paper secundari per fer brillar el treball de l’excel·lent solista de trompeta de l’orquestra Mireia Farrés, protagonista del virtuosístic Concert de Hummel. Aquesta obra busca uns objectius determinats: virtuosisme en els moviments extrems (en especial en el “Rondo” final) i una dolçor i calidesa netament clàssica en l’“Andante”. Una Mireia Farrés impecable en l’afinació, en la projecció de la sonoritat, en la diversitat dels colors que emanaven de la partitura, va presentar-nos-en una versió plena de color, refinament i virtuosisme, tot assolint els aspectes fonamentals de la composició. Una onírica interpretació d’un tango d’Astor Piazzolla va posar punt final a la seva interpretació estel·lar i en corroborà la qualitat interpretativa, que ja hem destacat en tantes ocasions.

Escrita entre els convulsos anys 1914 i 1916, Els planetes de Holst configura una suite orquestral en la qual semblen confluir diversitat d’estètiques del moment i alhora anunciar aspectes i recursos que seran emprats constantment en un futur. Entre l’espectacularitat de Mart, el portador de la guerra (que havia d’esdevenir el reconegudíssim tema musical emprat com a banda sonora del “costat fosc” de la saga Star Wars de George Lucas) i el refinat i místic Neptú (amb la presència del cor femení amb unes reminiscències pròpies del llenguatge harmònic de Debussy), el ventall de paràmetres pel qual es mou l’orquestra resulta del tot divers. I certament, aquesta varietat, aquesta espectacularitat (fantàstic el treball de la secció de percussió de l’OBC), les intervencions radiants del metall, les aparicions subtils de les fustes i una secció de corda plenament implicada amb la direcció de Jaime Martín van propiciar una versió que responia a la multitud d’al·licients que conté la partitura. Una versió majestuosa, d’una de les obres més brillants del repertori i estimades pel públic. Finalment, doncs, la diversitat d’estils en un mateix programa ens va demostrar la vàlua d’una OBC que pot moure’s pel repertori amb total garanties quan es produeix plena entesa amb qui dirigeix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *