Subscriu-te

Un concert que tanca el cercle

© ONUART / Violaine Martin / Elma Okic

CONCERT PER LA PAU I ELS DRETS HUMANS. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Josep Pons. Obres de Händel, Beethoven i Strauss. PALAU DE LES NACIONS UNIDES (GINEBRA). 9 DE DESEMBRE DE 2017.

per Albert Torrens

Al director de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Josep Pons, li agrada recordar el vincle de Pau Casals amb la seva formació. Ho fa cada any en la presentació del Memorial Pau Casals que el Liceu va instituir fa poques temporades i va tenir una nova i magnífica ocasió de fer-ho dissabte passat, a la seu de les Nacions Unides a Ginebra, davant del selecte públic internacional que va assistir al Concert per la Pau i els Drets Humans impulsat per la Fundació Onuart.

I és que aquesta va ser, de fet, una de les raons que van dur l’organització d’aquest esdeveniment a convidar l’Orquestra del Liceu a la seva quarta edició. D’altra banda, cal sumar-hi la voluntat d’homenatjar el poble català després dels atacs terroristes esdevinguts el mes d’agost passat a Barcelona i a Cambrils. Així, el conjunt català va prendre el relleu a artistes com Juan Diego Flórez o Daniel Barenboim al capdavant de la seva West-Eastern Divan Orchestra, que havien protagonitzat fins ara aquest concert revestit d’acte social.

I és que l’etiqueta era obligatòria per escoltar in situ un esdeveniment que milions de persones van poder seguir en directe des de casa o bé podran veure pròximament gràcies a Mediapro, que va produir el concert i el va retransmetre a una nombrosa audiència internacional. L’atractiu visual és indubtable: poder contemplar l’acolorida cúpula que l’artista mallorquí Miquel Barceló va concebre per a la Sala XX de l’edifici de l’ONU –rebatejada com a Sala dels Drets Humans i per a l’Aliança de les Civilitzacions– al so de la música és una combinació que funciona a la perfecció per la petita pantalla. El públic assistent, en canvi, assegut a les mateixes butaques que habitualment ocupen els membres dels plenaris de les Nacions Unides, es ressent de la incomoditat, l’escassa visibilitat i l’acústica d’una sala circular que tampoc no ofereix als músics les millors condicions per tocar.

Segons el que va justificar Josep Pons, el programa de concert incloïa dues obres vocals per respondre a la vessant operística de l’orquestra, tot i que també una obra simfònica de lluïment, totes igualment cèlebres. Així, l’audició va començar amb l’ària “Ombra mai fu” de l’òpera Serse de Händel, que la soprano xinesa Huiling Zhu va resoldre sense dificultats. La peça, habitual del repertori dels cantants, és tan breu que ofereix poques oportunitats per al lluïment. A continuació, una Setena Simfonia de Beethoven que Pons va dirigir amb animositat, d’acord amb el caràcter ballable de l’obra, però també com si tingués pressa per acabar-la, no pas perquè escollís uns tempi exageradament ràpids, sinó perquè no va permetre tot just pausa ni respir entre cap dels moviments. Finalment, una altra soprano, ara la canadenca Erin Wall, va pujar a l’escenari per interpretar les Quatre últimes cançons d’Strauss, el testament vital del compositor alemany, de gran exigència per a la cantant. Wall, de qui podrem gaudir al Liceu d’aquí a dues temporades, va superar el repte amb nota i expressivitat.

Els aplaudiments entusiastes del públic van motivar la interpretació d’una propina, que és l’espai al qual va quedar relegat, malauradament, l’himne de les Nacions Unides compost per Pau Casals, única mostra de música catalana de la vetllada i encara en versió simfònica –sense cor que cantés la lletra del poeta Wystan Hugh Auden.

Així, sota la cúpula circular de Barceló, es va tancar el concert d’una orquestra que feia més de deu anys que no sortia de l’Estat espanyol. Una experiència musical i humana, doncs, que segur que haurà aportat il·lusió i aire fresc a la formació. Diumenge a la tarda, tan sols poques hores després d’aterrar a Barcelona, l’orquestra tornava a ser al fossat del Liceu interpretant els acords de Tristany i Isolda. A l’avió de tornada, els comandants del Liceu, Roger Guasch i Salvador Alemany, director general i president del Teatre, respectivament, van prendre la paraula per agrair l’esforç als músics. No n’hi havia per menys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *