Subscriu-te

Un Debussy sublim i oníric

Daniel Barenboim (foto d’arxiu)

BCN CLÀSSICS. Daniel Barenboim, piano. Obres de C. Debussy: Préludes (llibre 1), Estampes arabesques i L’isle joyeuse. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE GENER DE 2018.

Per Lluís Trullén

Llegenda viva de la música, personalitat respectada i admirada en tots els àmbits socials, la trajectòria de Barenboim, avalada amb més de sis dècades de feina infatigable sobre els escenaris es reafirma concert rere concert amb actuacions que pràcticament sempre assoleixen les més altes cotes de categoria artística. Barenboim tornava al Palau en un recital monogràfic dedicat a Debussy. Si dies enrere Oviedo i Madrid esgotaven les localitats per escoltar el pianista nascut a Buenos Aires, el Palau tornava a quedar-se petit per a aquest recital emmarcat en una gira que el portarà a França i Bèlgica i que clourà a la Sala Pierre Boulez de Berlín. El centenari de la mort de Debussy, a més, ha estat commemorat pel pianista nascut a Buenos Aires amb l’enregistrament del disc Debussy que surt aquests dies al mercat.

Barenboim va viure una grandiosa etapa interpretativa al capdavant de l’Orchestre de París (amb qui va visitar Barcelona per oferir al Palau una inoblidable integral de les Simfonies de Beethoven), i en aquell període (1975-1982) va realitzar un intens estudi de les innovacions harmòniques i rítmiques de Debussy, així com el tractament dels seus colors orquestrals, que van culminar en el documental Claude Debussy – Entre Quatre-z-Yeux. I el Debussy del piano de Barenboim segueix aquestes pautes de l’aprofundiment més absolut en la música del qui va ser el primer compositor d’Occident que pensava més en sons que en notes concretes. En escoltar la nit del dijous Barenboim interpretant Debussy es produïa aquella màgia que assolia Arrau, la de la fusió entre la composició i la recreació, en una “confusió” que s’ha de crear entre ambdues per assolir una atmosfera màgica i onírica. Barenboim acariciava les harmonies de la Cathédral engloutie creant un creixent punyent i de ressonàncies perfectament controlades; omplia de nostàlgia la versió de la primer arabesca, lliscava per les suaus sonoritats de La fille aux chevex de lin…, tot semblava fruit d’una aparent improvisació que de fet era fruit d’un intens treball harmònic i de pulsació de cada passatge de les obres. Arribava a aquella manera de tocar el piano de Debussy i que Marguerite Long descrivia com “un lliscament amb una dolçor penetrant per tot el teclat”.

Barenboim va iniciar el recital amb el primer llibre dels Preludis, l’obra que ell mateix considera com “un resum de tota la seva obra”. Les sonoritats més lleus, aprofundides i punyents hi han de conviure per crear una atmosfera onírica en què el color es sobreposi a la pròpia melodia. Magistral Le vent dans la plaine, la ironia aconseguida a La danse de Puck o els pianissimi aprofundits de Des pas sur la neige…, música delicadíssima que requeria un silenci absolut.

Previ a l’inici del concert, des de l’escenari una responsable de l’organització va demanar al públic de mitigar al màxim els estossecs, d’apagar tots els dispositius electrònics… Després d’interpretar el segon Preludi, Barenboim –mirant al públic– va agafar un mocador i va posar-se’l a la boca fent veure que estossegava (tal com havia fet a Oviedo dies enrere). Però després del cinquè va decidir aixecar-se i dirigir-se al públic demanant que cessessin els estossecs, que marxaria per uns instants de l’escenari i que tothom tossís tant com volgués fins a la seva tornada… A partir d’aquest moment, sens dubte tens, silenci absolut per gaudir novament del Debussy de Barenboim.

Amb les sonoritats del seu piano (idoni per als pianissimi i que malgrat tenir un cert color metàl·lic posseeix una sonoritat vellutada i intensa), la màgia aconseguida en la música orientalitzant de Pagodes o en els ritmes d’havanera que marquen La soirée dans Grenade (obra que tant i tant admirava Manuel de Falla) es produïa una simbiosi perfecta entre obra i intèrpret. Barenboim recreava amb originalitat Debussy, extreia del piano aquells timbres orquestrals que tant domina, no intensos, sinó càlids, amb dolçor, congeniats amb un domini de la polirítmia que assolia en la complexíssima L’isle joyeuse la seva màxima intensitat. Un recital culminat amb una onírica versió del Clar de lluna en què màgia i sensibilitat, tècnica i expressió, originalitat interpretativa i fidelitat a la música de Debussy, anaven de bracet per elevar la música a un zenit que es pot admirar als escenaris en comptades ocasions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *