Subscriu-te

Un desplegament de seducció vocal

PALAU GRANS VEUS. Olga Peretyatko, soprano. Gilio Zappa, piano. Obres de Fauré, Liszt, Rossini, Donizetti, Bellini, Chopin, Txaikovski i Rachmàninov. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE MAIG DE 2017.

La soprano russa Olga Peretyatko carrega amb el pes feixuc de ser considerada una espècie de “germana petita” de la “gran” soprano Anna Netrebko. És difícil assumir aquest rol, sobretot quan no l’has buscat. No tenen especialment veus semblants, però sí que totes dues, de procedència similar, posseeixen un do especial pel que fa als mitjans vocals, amb un registre central-greu molt ben resolt, de gran ressonància i molt característic de les veus russes. Al marge d’això, i d’un potencial de seducció –val a dir-ho, molt treballat– més enllà del pròpiament musical, costa trobar similituds entre totes dues cantants.

Peretyatko debutava al Palau de la Música Catalana amb un recital en solitari i, pel que es va veure, semblava més fascinada amb aquest debut i amb l’entorn privilegiat de la sala ella que no el públic assistent. Conscient, potser, d’aquest fet, la soprano va demostrar després del primer bloc de cançons de Gabriel Fauré una voluntat evident per posar-se el públic a la butxaca. I de ben segur que ho va aconseguir, ja que abans inclús de començar a cantar les cançons de Franz Liszt programades, la soprano va anunciar públicament que aquestes peces les havia escollides expressament per a aquest recital i que durant l’estudi havia descobert com de commovedores li resultava interpretar-les. Amb el públic ja predisposat, la soprano va oferir una versió extremadament endolcida de la cançó O quand je dors, certament no pas mancada d’emotivitat, però fins a un cert punt impostada. El gest d’eixugar-se la llagrimeta amb complaença al final feia dubtar de la seva sincera emoció. Tanmateix, la soprano va oferir versions d’aquesta i dues cançons més de Liszt plenes de matisos interpretatius de discutible adequació estilística, però que van fer les delícies d’una –gran– part del públic: rubatos interminables, nuances i sfumature que van demostrar, com a mínim, que la soprano domina tècnicament el seu instrument i sap posar-lo al servei de l’expressió, que no és poc.

© Antoni Bofill

Després d’un interludi rossinià al piano sense cap interès especial, Une caresse à ma femme que va revelar el caràcter de mer acompanyant del pianista Giulio Zappa, la soprano va abordar dues àries d’òpera de Gioachino Rossini, un registre en el qual es troba certament més còmoda. La primera, “All’ombra amena” d’Il viaggio a Reims, que té originalment acompanyament exclusiu d’arpa, va resultar una ària poc lluïda per monòtona, malgrat les demostracions de línia de cant de la soprano. Amb un “Bel raggio lusinghier” de Semiramide, Peretyatko va poder desplegar, per fi, el seu impressionant instrument canor, amb colorature –lleugerament engolats els trinats– i registre de gran amplitud.

La segona part començava amb canvi de vestuari i dues àries d’òpera de gran lluïment: “Oh luce di quest’anima” de Linda di Chamounix de Donizetti i “Casta diva” de la Norma de Bellini. Una tendència general al llarg del concert va ser la d’alentir els tempos fins a límits exagerats, amb el consegüent cansament de l’audiència. Amb l’ària de Norma, a més, va abusar dels pianíssims i d’una tendència a cantar gairebé a bocca chiusa que va deslluir l’emissió. Tot i això, la cantant va lluir una excelsa messa di voce al final.

Giulio Zappa, novament en solitari, va escollir unes Masurques de Chopin (op. 67, núm. 3 i 4) de poca complexitat per servir d’interludi propiciatori del descans de la soprano. La recta final del concert va ser un crescendo continuat de qualitat interpretativa, gràcies en part a la interpretació de cançons en rus de Txaikovski i Rachmàninov, que, pel fet de ser la llengua materna de la cantant, li devien resultar més afins també emocionalment.

Com passa sovint en recitals de circumstància realitzats per cantants poc donats a aquest format, la soprano russa va donar el millor de si mateixa un cop acabat el programa oficial, en la tanda de bisos. La villanelle titulada J’ai vu passer l’irondelle de Dell’Acqua, una cançó oriental de Rimski-Kórsakov i, per acabar, l’ària de Juliette “Je veux vivre” de Roméo et Juliette de Massenet van ser del millor d’un recital que va demostrar, també, com d’important és la no dependència del faristol per a l’intèrpret, cosa que en el cas de Peretyatko va frenar en gran mesura la naturalitat del seu acompliment artístic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *