Subscriu-te

Un femení joc de forces amb el Cuarteto Quiroga

© Josep Molina (foto d’arxiu)
© Josep Molina (foto d’arxiu)

PALAU 100 CAMBRA. Cuarteto Quiroga. Aitor Hevia i Cibrán Sierra, violins. Josep Puchades, viola. Helena Poggio, violoncel. Obres de Haydn, Vivancos, Pärt i Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 8 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

No és gens habitual la presència de dones en àmbits concrets de la clàssica com són alguns instruments, la direcció o la composició; per això trobar-se una formació com el Cuarteto Quiroga és una joia en molts sentits. El jove quartet, que inaugurava el 8 d’octubre passat la temporada de Palau 100 Cambra, és conegut pel seu recent nomenament l’any 2013 com a quartet responsable de la col·lecció palatina Stradivarius del Palacio Real de Madrid, una marca diferenciadora i una carta de presentació envejable, però la seva presència en directe denota molt més. És una formació forta, amb molta personalitat, la qual té com a pilar central i imprescindible la violoncel·lista, Helena Poggio. Ella és un d’aquests músics sempre inspirats i inspiradors, d’una força i un control que sembla lligada a la terra. Tant és així que la personalitat d’aquest quartet resideix en la seva pròpia formació i posada en escena: és un conjunt que mai no dirigeix la seva mirada cap al públic; al contrari, els seus tres membres masculins –Aitor Hevia, Cibrán Sierra i Josep Puchades– miren l’Helena, que dirigeix des de la seva contenció les lleugereses dels violins i la viola, molt més lírics i a vegades fins i tot amb certa impostura. Ella dirigeix i fascina, ella deixa bocabadat el públic amb el solo del tercer moviment del Quartet en Sol menor, op. 20 núm. 3 de Haydn o els arpegis del segon moviment del Quartet núm. 19, en Do major de Mozart, obres que ocupaven la part del concert dedicada al classicisme.

Davant d’aquest classicisme, el programa contraposava els sons contemporanis dels dos compositors convidats aquesta temporada al Palau de la Música: Arvo Pärt i Bernat Vivancos. D’aquest compositor català, el Cuarteto Quiroga va proposar una obra que no és ben bé el màxim exponent de la modernitat del compositor nascut el 1973. Les seves Sis cançons mallorquines, per a veu i quartet de corda són revisions de cançons populars de l’illa, fins i tot de sons ancestrals, interpretades amb la veu de Gemma Humet, que va saber captar aquest caràcter patrimonial i nu de les cançons, però no hi va aconseguir el punt de màgia i cant antic que s’hi intueix. Una composició de Vivancos amb una certa influència impressionista i construccions clàssiques com en la Cançó de batre I, les quals guanyen riquesa paradoxalment en les cançons amb una matèria inicial més simple, ja que aleshores és quan el compositor crea una major textura en la corda i juga amb dissonàncies més lliurement, essent així més interessants les Cançó des caçador i Cançó de sega.

Els Quiroga són un quartet de molta personalitat i molt definida. Dinàmiques molt marcades, modulacions desenvolupades en el màxim espectre possible i moviments a la cadira fins i tot incontrolats. Joventut com a formació, jugada amb exigència i un control de base. Per això Frates d’Arvo Pärt es va transformar en una mena de parèntesi en el concert. Com la majoria d’obres del compositor estonià, suposa un exercici d’aturament gairebé místic que ens va mostrar un quartet ben diferent: un pianíssim extrem que domina tota l’obra i en què vam veure el segon violí de Cibrán Sierra i la viola de Josep Pujades en un registre molt diferenciat de la seva interpretació clàssica. Ells són els més lírics de la formació i veure’ls en la retenció requerida per Pärt ens mostra un altre quartet, potser més interessant. En completa el joc el primer violí d’Aitor Hevia, que juga cara a cara amb el poder del violoncel de Poggio, tot confrontant la seva interpretació lleugera de precisió senzilla i revalidant-se com a figura vital del quartet en moments de gran lucidesa, com el moviment final del quartet de Mozart. El Cuarteto Quiroga és una formació amb un joc fenomenal de forces internes que demostra sense cap mena de dubte la fama que el precedeix i que ens deixa amb curiositat sobre el camí que encara li queda per recórrer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *