Subscriu-te

Un gran Vivaldi en les veus del Cor de Noies de l’Orfeó

Cor de Noies de l’Orfeó Català (foto d’arxiu)
Cor de Noies de l’Orfeó Català (foto d’arxiu)

ESTIU AL PALAU. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Vespres d’Arnadí. Isabel Monar, Neus Llorens, sopranos. Oriol Rosés, contratenor. Pere Saragossa, oboè. Dir.: Manel Valdivieso. Obres de Vivaldi, Albinoni, Veracini, Marcello i Lotti. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE JULIOL DE 2015.

Per Lluís Trullén

Un viatge a la Venècia dels canals, les esglésies i els palaus, a la del bullici dels seus carrerons i a l’opulència i la lluminositat representada per la Serenissima Repubblica quedava reflectida en el concert titulat “La Venècia de Vivaldi”. Protagonitzat pel conjunt Vespres d’Arnadí i el Cor de Noies de l’Orfeó Català, tots dirigits per Manel Valdivieso, les obres d’Albinoni, Marcello, Lotti, Veracini i, per descomptat, Vivaldi van sonar al Palau amb la frescor i també amb la nostàlgia d’una música que no pot escapar dels clarobscurs que es dibuixen en la meravellosa ciutat de la riba de l’Adriàtica.

Amb una primera part que va estar dedicada a breus obres dels compositors esmentats glossades pels comentaris del director sobre aspectes que a moments fins i tot divergien del mer àmbit musical i entraven en un anecdotari que privava de la continuïtat del discurs musical. Certament, obres com els Laudate de Vivaldi, la intensitat de la fuga de Veracini, l’aprofundiment del conegut Crucifixus de Lotti o el també famós Concert per a oboè de Marcello, pertanyen a gèneres diferents, però precisament aquella lluminositat i inconfusible delicadesa que desplega aquesta música respira una atmosfera comuna: bellíssimes interpretacions del conjunt Vespres Arnadí, amb notòria calidesa sonora i desplegant un ventall de sonoritats instrumentals molt acurades, i per sobre de tot l’esplèndid treball del Cor de Noies de l’Orfeó, mostrant no només una gran afinació, sinó uns matisos tant en la pronunciació dels textos llatins com en la realització de dinàmiques i claredat en la sonoritat. Cal destacar també a la primera part la intervenció de Pere Saragossa com a solista del Concert per a oboè de Marcello, que va expressar tota la calidesa que emana d’una obra molt celebrada.

Vivaldi va compondre fa tot just tres-cents anys el més conegut dels seus Gloria. Vivaldi, vinculat al convent, hospici, orfenat i escola de música de l’Ospedale della Pietà des del 1703, va compondre un mínim de tres versions diferents d’aquesta pregària; el més conegut és l’RV 589, una música de la qual sembla que emana tota la lluminositat dels mosaics i la grandesa de la basílica de Sant Marc de Venècia. En el concert es va poder gaudir d’una interpretació plena d’intensitat, brillantor i equilibri, sempre mantinguts entre el Cor, l’orquestra i els tres solistes vocals: les sopranos Isabel Monar i Neus Llorens i el contratenor Oriol Rosés. Des de la majestuosa entrada del “Gloria” (amb un Cor esplèndid) fins a la fuga del “Cum Sancto Spiritu” coronada amb l’Amen, la música va discórrer amb la força musical pertinent, amb la calidesa que aporten les àries i amb el suport instrumental inconfusiblement vivaldià perfectament servit pel conjunt instrumental. Al bon treball dels solistes vocals (cal destacar Isabel Monar, que va substituir Laia Frigolé), s’ha d’afegir l’esplèndida aportació del Cor de Noies de l’Orfeó Català, radiant, lluminós, atent al sentit de les paraules i significat del text, però amb la delicadesa pertinent per reflectir aquells clarobscurs representatius de la música del Barroc en general i de Vivaldi en particular. Un bon treball de tots els intèrprets, perfectament dirigits i cohesionats per Manel Valdivieso, que ens va traslladar al món contrastant de la Venècia de tres segles enrere.