Subscriu-te

Un inici de temporada tou

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

NABUCCO de Giuseppe Verdi. Llibret de Temistocle Solera. Ambrogio Maestri. Martina Serafin. Vitalij Kowaljow. Roberto De Biasio. Marianna Pizzolato. Alessandro Guerzoni. Javier Palacios. Ana Puche. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Daniel Oren. Director escènic: Daniele Abbado. GRAN TEATRE DEL LICEU, 7 D’OCTUBRE DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Una tronada tardoral fou l’avantsala de la inauguració de temporada del Gran Teatre del Liceu en la mateixa data en què, setze anys enrere, s’havia inaugurat el “nou Liceu”. Nit de gala, almenys pel que fa referència a figures VIP, corejades a l’entrada per membres del comitè d’empresa del Liceu anunciant vaga per a les representacions del Benvenuto Cellini i el concert amb Riccardo Muti. Ambient estrany, doncs, per a una inauguració en què cap representant polític no es va voler perdre la cita –sí que ho va fer, però, Ada Colau, coherent en qualsevol cas amb la renúncia a la llotja institucional fins aleshores pagada per l’Ajuntament– i alguns aplaudiments per al president en funcions, Artur Mas, seguits d’un únic “Visca el president!” aviat apagat per un eloqüent “Pilota!”. Divisió d’opinions que són, un cop més, mostra d’un ambient enrarit, tant en l’àmbit polític com en el cultural. Dimecres passat s’aplegaven al Liceu cares conegudes de la televisió i els mitjans de comunicació, no necessàriament relacionades amb l’àmbit musical, que donaven a aquesta inauguració l’ambient de societé que durant tant de temps i sembla que de manera equívoca s’ha volgut eradicar.

Al marge d’això, i pel que fa a l’àmbit musical, Nabucco de Verdi resultava d’entrada tot un encert com a títol per a un inici de temporada. No ho fou tant la materialització artística, amb resultats irregulars tant a nivell musical com dramatúrgic. D’entrada, que el millor de la funció sigui l’orquestra i el cor titulars del Teatre és quelcom digne de ressenyar pel mèrit propi que això implica, com també pel temps que fa que això no es produïa. En efecte, el director musical Daniel Oren, israelià expert en repertori verdià –és el rei de l’Arena de Verona des de fa més de trenta anys– hi mostrava la seva afinitat tant temàticament com musicalment per mitjà d’una direcció ferma i dúctil que, en tot moment, acompanyà i agombolà les veus, i que compensava com a mínim l’orfenesa a la qual els lliurava la producció escènica. Amb Oren també es pogué palpar la millora substancial que està vivint progressivament l’orquestra titular del Liceu –Josep Pons, titular de la formació, seguia orgullós com a públic la representació–, que sonà inspirada i lliure, amb una homogeneïtat i empastament dignes d’elogi. El mateix es pot dir del Cor, que s’endugué l’ovació de la nit en interpretar de manera magistral el cèlebre cor “Va, pensiero”, amb una direcció musical digna d’esment des del pianíssim gairebé inaudible del principi a una messa di voce en massa que commogué tots els oients i provocà el bis de l’inoblidable número coral. Conxita García, flamant directora titular del Cor, ratificada públicament aquell mateix dia en el seu càrrec, recollí els aplaudiments i les ovacions merescudes per a un cor que mostrà salut i flexibilitat musical, ben reforçat per un nombrós grup de cantants del Cor Intermezzo.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Nabucco, obra exigent entre les que més del mestre de Busetto, és tot un repte per a la soprano protagonista –Abigaille és un reconegut rol “trencaveus”– i per al baríton que assumeix la part titular, i així ho demostraren les interpretacions respectives de Martina Serafin i Ambrogio Maestri. La primera no es trobà còmoda en la primera part de la representació, si bé remuntà el vol a partir de la segona, i culminà la seva actuació amb l’ària i cabaletta “Anchio dischiuso un giorno… Salgo già del trono aurato”. Malgrat la fredor vocal inicial, Serafin demostrà la seva gran professionalitat musical amb una interpretació sòbria però molt lliurada i amb solvència dins l’exigent part que Verdi dedica a aquest personatge. Ambrogio Maestri assumí el rol del rei assiri amb la vocalitat belcantista que li és afí, però patí al llarg de la representació per la manca de rotunditat que la seva veu –malgrat la projecció brillant i eficaç a què ens té acostumats– oferia com a Nabucco. Falta d’adequació vocal o bé manca de maduresa de l’instrument –Maestri encara està en la quarantena i el rol de Nabucco ha estat tot sovint abordat per barítons en la recta final de la seva maduresa vocal–, el cert és que no hi ajudà en cap cas l’escenografia dissenyada per Daniele Abbado. Un espai enorme, sense parets ni sostre que ajudés a projectar les veus, i sí provocant l’efecte contrari, la fugida del so pel forat de la capsa escènica, fet que, evidentment, predisposava els cantants a forçar les seves capacitats. Malgrat que hem sabut que les set tones de sorra emprades a l’escena eren fetes de porcellana per tal que no afectessin el benestar vocal dels cantants, tant per la incomoditat del polsim com per l’efecte d’absorció del so que la sorra provoca, conservem les suspicàcies per l’ús d’uns materials que no contribuïen a fer d’aquesta producció quelcom enginyós ni interessant i que, a més, encareixen enormement i amb poc sentit els costos.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Coproducció del Liceu amb el Teatro alla Scala de Milà, Royal Opera House Covent Garden de Londres i Lyric Opera de Chicago, la proposta situa la història de Nabucco i el destí errant dels jueus en època de l’Holocaust nazi, i aquest canvi d’època, que sembla a simple vista imaginatiu i apropiat, aviat destapa la seva incongruència en un context, la primera meitat del segle XX, en què no encaixa. Qui figura, doncs, que és l’assiri Nabucco? Hitler? Un cap del nazisme? No queda clar ni s’entén. Ni tan sols les projeccions a la paret del fons ajudaven a superar la indiferència d’una producció que no llueix per si mateixa i, encara pitjor, que no permet el lluïment de les veus ni guia escènicament els artistes.

En la resta de l’elenc vocal es pot destacar la Fenena de Marianna Pizzolato, probablement la més adequada al seu rol a nivell vocal, com també el tenor Roberto De Biasio, malgrat un timbre poc agraciat. El Zaccaria de Vitalij Kowaljow patí dels mateixos efectes que els dos papers protagonistes i, malgrat lluir línia de cant i bon gust, a la seva veu li mancava rotunditat en el registre greu. Bon rendiment dels rols secundaris destinats a Ana Puche, Alessandro Guerzoni i Javier Palacios.