Subscriu-te

Un intens ‘Viatge d’hivern’ en la veu de Sabata i el piano de Poyato

AUDITORI CAMBRA. Xavier Sabata, contratenor. Francisco Poyato, piano. Winterreise, D. 911 de Franz Schubert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 17 DE MAIG DE 2018.

Per Lluís Trullén

L’associació entre el cicle de lieder Winterreise de Schubert i les veus de Fischer-Dieskau, Schreier, Quatshoff, Goerne, o més recentment la de Kaufmann –per esmentar algunes de les d’il·lustres cantants entre una llarga llista– suposa crear una amalgama poc més que indissociable. Però imaginar a priori la veu de contratenor declamant les paraules de Wilhelm Müller i la introspecció inherent a aquesta partitura podia resultar, si més no, desconcertant. Però uns instants després que Sabata i Poyato comencessin a interpretar a la Sala Oriol Martorell aquest cicle de lieder, tot prejudici –en qui el tingués– va quedar esvaït. La sala va quedar tota a les fosques i els dos artistes van sortir a l’escenari descalços, vestits amb pantalons i camisa negra. Va il·luminar-se la sala i, sense preàmbuls, sense aplaudiments previs, van començar un viatge sublim per la música de Schubert.

Xavier Sabata, que el proper mes tornarà al seu “hàbitat natural” cantant el Rinaldo de Händel a Halle i París i interpretant el rol d’Athamas de Semele a Munic, va afrontar el Viatge d’hivern de Schubert amb uns resultats interpretatius esplèndids. La música, l’expressió aprofundida, ens portava pel relat en què un estat d’ànim reflecteix la soledat provocada pel rebuig. Poesia i música unides en un tot, i el piano de Francisco Poyato –un dels pianistes especialitzats en lied de més renom a casa nostra– i la veu de Sabata creaven una simbiosi plena d’intimitat, reflexió i serenitat per obrir-nos les portes cap a un viatge carregat d’intensitat.

Les primeres notes del primer i més extens lied del cicle que Schubert va compondre un any abans de morir ja ens endinsava amb aquesta veu càlida i diàfana dins un univers musical que ens va atrapar des del primer moment. Un elogi a la sensibilitat i l’expressió, a la profunditat romàntica en què el piano –elevant tota la riquesa de les harmonies i modulacions inequívocament schubertianes– propiciava un substrat delicadíssim per a una veu que apianava les notes, que frasejava amb serenitat i que, per sobre de tot, feia brollar tota la riquesa inherent de cadascun dels lieder. L’expressió facial, la gestualitat controlada, el saber estar a l’escenari confegia un complement a l’expressivitat vocal.

Moments sublims com El til·ler, on el caminant grava paraules d’amor a l’escorça d’un arbre ara convertit en metàfora que invita a la mort; La mirada enrere, els records i l’enyorança vers un passat o, per descomptat, l’Home del manubri, la neu, el fred, la desolació i identificació del caminant amb l’orguener, van arribar-nos amb tota la seva punyent musicalitat. Sabata va fer una recreació del Viatge d’hivern de Schubert, una nova mirada servida pel seu bellíssim color de veu, un mitjà per desplegar tota la seva musicalitat i sensibilitat expressiva en tantes ocasions lloada quan afronta el repertori barroc.

Cantant tot el cicle de memòria, la interpretació anava guanyant enters a mesura que se succeïen els lieder. La perfecta i treballada cohesió de Sabata i Poyato pel que fa a dinàmiques, atacs, control de volum i objectiu expressiu ens van apropar a tota la sublimitat de Schubert. Christa Ludwig o Brigitte Fassbaender, per posar només dos exemples, ens en van llegar enregistraments discogràfics, tot defugint així les interpretacions de baixos, barítons i tenors; ara Sabata ens ha donat una nova i idènticament intensa recreació del cicle. Grans aplaudiments per l’entrega i esforç dels dos artistes, pel seu aprofundiment i grau d’intensitat musical aconseguit en una interpretació certament meravellosa.

Imatge destacada: Xavier Sabata (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *