Subscriu-te

Un Lear per als annals

© Ros Ribas
© Ros Ribas

EL REI LEAR DE W. SHAKESPEARE. Núria Espert. Ramon Madaula. Jordi Bosch. Julio Manrique. David Selvas. Teresa Lozano. Laura Conejero. Míriam Iscla. Andrea Ros. Aleix Albareda. Marcel Borràs. Jordi Collet. Jordi Llovet. Òscar Rabadan. Dir.: Lluís Pasqual. Dir. musical: Dani Espasa. Juan de la Rubia, orgue. Vestuari i escenografia: Alejandro Andújar. TEATRE LLIURE (SALA FABIÀ PUIGSERVER). 15 DE GENER DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

No és cap novetat dir que hi havia expectació davant d’aquesta nova producció d’El rei Lear de Shakespeare. Una obra que no s’havia vist mai al Teatre Lliure i que, a més, no s’acostuma a programar gaire sovint. Alguna cosa té aquesta obra –un clàssic de Shakespeare, tanmateix amb poques traduccions al català i, fins i tot, al castellà– que la revesteix d’un plus de respecte afegit al que acostumen a tenir les obres del dramaturg anglès.

I aquesta “cosa” potser té a veure amb el fet que és una obra de gran complexitat escènica, i també argumental. En primer lloc, El rei Lear requereix un nombrós grup d’actors de primera categoria per tal de poder sostenir un argument enrevessat, amb gran quantitat d’escenes i girs argumentals i amb uns quants personatges amb un grau elevat de profunditat psicològica. En segon lloc, com dèiem, escènicament és una obra de resolució difícil, que mostra canvis constants d’escenari, en llocs de gran diversitat –castells, estances reials, un bosc en tempesta, una cova, un penya-segat, etc. And last, but not least…, El rei Lear és una obra que imposa, que genera una mena de por irracional, potser pel tema principal de l’obra, que pot ser la raó per la qual Giuseppe Verdi mai no va arribar a posar-la en música, i per la qual és una obra tan poc interpretada.

Sigui per la raó que sigui, els astres s’han conjurat –com ho fan també en l’obra– per fer confluir sobre l’escenari un elenc d’actors de cinc estrelles que, convocats i dirigits per Lluís Pasqual, fan que aquest Rei Lear sigui una experiència ja no estètica, sinó de vida. Perquè El rei Lear no és una obra sobre el poder, sinó que més aviat és una obra sobre l’amor, sobre l’amor filial, i sobre el caràcter sagrat de la relació entre pares i fills. I això és el que queda palès, sobretot, a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, situat com una mena de ring de boxa en què els sentiments, com les paraules, les mirades i els silencis, es poden tallar amb el fil d’una navalla.

Una plataforma mòbil actua d’escenari retràctil que aixeca o baixa els actors segons l’escena, actuant ja de muntanya, ja de penya-segat, ja de taula, etc. Situades a banda i banda dels murs posteriors a les grades del públic, dues pantalles paral·leles fan de teló de fons amb imatges canviants que ens recorden visualment els esdeveniments naturals als quals l’obra fa esment, i que tenen una importància crucial en el desenvolupament de l’acció. Com un element escènic més, l’orgue positiu que toca Juan de la Rubia se situa enfront d’un conjunt d’instruments de percussió que se sumen a la participació del grup d’actors figurants que esdevenen tant els cavallers del rei Lear com una mena de cor grec que –tot i no aparèixer en l’obra– Pasqual situa en els moments crucials per fer d’espectador latent del drama que es cou. Amb tots ells, la presència musical pren una importància rellevant en la versió de Lluís Pasqual, tot contribuint a generar l’atmosfera emocional que ni tan sols els elements visuals no són capaços de crear. La música, que penetra en el cos de l’espectador, és una acotació escènica més, sí, i a vegades més que això –en les cançons del bufó–, però sense ella la tensió dramàtica que es genera en algunes de les escenes no seria la mateixa. Juan de la Rubia, a l’orgue, improvisa al llarg de l’obra diversos temes que, per la seva potència melòdica i harmònica, ens remeten a referents dramàtics paral·lels que, si es coneixen, doten encara més de sentit a l’obra. Per exemple, l’inici de l’obra introdueix el tema de la cançó “A l’hivernacle” dels Wesendonck Lieder de Richard Wagner, tema que el mateix Wagner utilitzaria a l’inici del tercer acte del Tristany i Isolda per introduir la separació definitiva entre els amants i l’avantsala de la mort de Tristany. Altres temes d’aires medievals –modes i harmonies que recorden la música litúrgica d’aquella època– es combinen amb les cançons del bufó, escrites per Daniel Espasa, responsable de la direcció musical de l’obra. Espasa escriu unes melodies volgudament senzilles, d’aire popular i fins i tot infantil, per a les esmolades paraules del bufó, pròpies de l’ambient de taverna i burla que suggereix la seva presència en el seguici del rei Lear. La inclusió d’un rap en la darrera de les intervencions musicals del bufó és una troballa magnífica que fa honor a les paraules del mateix bufó, que vol cantar uns ritmes “d’aquests temps”. Teresa Lozano està magnífica en el seu paper, més entranyable que ingrat –els ingrats, de fet, són els altres membres de la cort– en el seu rol d’acompanyant de Lear en el seu exili i d’inútil consol en la pèrdua del seny del rei.

Núria Espert com a Rei Lear. © Ros Ribas
Núria Espert com a Rei Lear. © Ros Ribas

És difícil lloar individualment la tasca de cada actor, escollits a la perfecció per als seus rols. Des dels magistrals comte de Kent de Ramon Madaula i Glouster de Jordi Bosch, als temperamentals David Selvas com a Edmund/bastard i Òscar Rabadan com a duc de Cornwall, passant per una autèntica creació d’Edgar/Tom pobre a càrrec de Julio Manrique que encongeix el cor, i les professionals interpretacions de Laura Conejero i Míriam Iscla de Regan i Goneril, les malvades filles de Lear. El personatge protagonista, en la figura de Núria Espert –l’expectació generada no li passa factura–, assoleix una intensitat i genera una commiseració que gairebé fa mal. Núria Espert transcendeix el gènere del personatge i crea la figura del vell, del pare/mare indefensos, que és totalment incomprès –en la seva senilitat (altrament dita bogeria)– per unes filles insensibles i només àvides de poder. Dir només que Espert està magnífica seria poc i potser resultaria fins i tot banal. Espert, per edat, experiència vital i condició, és capaç de crear un Lear convincent, no gens histriònic i molt commovedor. Només amb la seva mirada ja es copsa tot. Perquè el concepte de pietat, de perdó, de bondat, són latents al llarg de tota l’obra sense ser mai esmentats, i és el final de l’obra el que genera el pes profund en el cor de cada membre del públic, que marxa a casa en silenci, un punt contret, reflexiu. I què busca, si no, el teatre?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *