Subscriu-te

Un miratge

Valeri Gerguiev. © V. Baranovsky (foto d’arxiu)
Valeri Gerguiev. © V. Baranovsky (foto d’arxiu)

TRISTAN UND ISOLDE DE RICHARD WAGNER. Versió de concert. Robert Gambill. Mikhaïl Petrenko. Larissa Gogolevskaia. Ievgueni Nikitin. Iuri Alekseiev. Iulia Matotxkina. Dmitri Voropaev. Miquel Rosales. Cor del Gran Teatre del Liceu. Orquestra del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Dir.: Valeri Gerguiev. LICEU. 18 DE MARÇ DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

El mite de Tristany i Isolda, recollit per la tradició medieval en diversos relats, ens explica diverses versions d’un mateix fet, la història d’un amor il·legítim, un amor prohibit, el de la princesa Isolda per l’heroi Tristany, vassall del rei Marc, a qui la princesa irlandesa ha estat promesa. Amagat sota l’empara de l’element màgic, el filtre d’amor que deliberadament Brangània ofereix a la reina per evitar la seva mort i la de Tristany, transforma l’amor entre Tristany i Isolda en un amor foll, irracional, pràcticament inevitable, perquè no està subjecte al seny; malgrat tot, en alguns dels relats conservats és un amor no consumat i, per tant, pur. Richard Wagner recull totes les tradicions i les actualitza, en el context romàntic en què vivia, tot convertint-lo en un amor tortuós, que té com a base el desig inicial de venjança d’Isolda. Aquesta sent ferit el seu honor per part de Tristany, assassí del promès de la princesa d’Irlanda a qui ella salva de la mort després del combat i que, temps després, torna per prendre la seva mà per al rei de Cornualles. Darrere aquest odi i orgull ferit podem albirar un inici d’amor, de desig, d’una Isolda més dona que no pas fetillera, que per despit –en no poder tenir l’home que estima– prefereix immolar-se ella mateixa i l’estimat abans que viure en les mans d’un altre home. El fat vol que l’amor amb el seu estimat Tristany es materialitzi, però és un amor igualment condemnat a mort, pel seu caràcter prohibit, malgrat la tardana acceptació del rei Marc.

Valgui aquesta introducció per posar en context el que tradicionalment visualitzem quan hom es disposa a veure i escoltar l’òpera de Wagner basada en aquest relat tot just exposat. Sentir l’òpera en versió de concert ja és, de base, un pas enrere en la contribució a l’espectacle musical; però fer-ho amb una versió de concert estàtica i poc lluïda pel que fa als dos solistes principals, per molt Gerguiev que hi hagi al podi, només deixa lloc per a la decepció.

S’esperava amb interès la versió de Valeri Gerguiev i la seva companyia d’òpera del Teatre Mariinski, representats aquest cop per orquestra i solistes. I ni el partit de la Champions en què el Barça es jugava la continuïtat en la competició no va impedir que el teatre estigués ple de gom a gom. Potser per això, i pel solvent rendiment que aquesta orquestra i director han tingut en cada presentació a Barcelona, les expectatives eren molt altes.

Valeri Gerguiev és un geni de la batuta i una de les seves principals orquestres, la del Mariinski que tan bé el coneix i és filla predilecta del director rus, no pot menys que respondre al cent per cent a les –tot sovint difuses– directrius del seu líder. Sigui pel que sigui, en aquest Tristany i Isolda l’orquestra no va rodar amb la precisió desitjada, van haver-hi imprecisions en algunes entrades i un cert desajust en més d’un moment en la corda. Va mancar-hi clima, per exemple, en moments màgics amb què Wagner ha contribuït a la història de la música, com el “Vigileu!” de Brangània al segon acte de l’òpera, que va passar força desapercebut, i només es va sentir la majestuositat d’una orquestra que pot rendir com els equips de Lliga de Campions –si se’m disculpa el símil–, en el final de l’òpera, acompanyant Isolda en el “Liebestod”.

El factor “gira” té aquests inconvenients. Són mil els al·licients que poden jugar en contra del màxim rendiment d’una orquestra: el cansament, l’excés de programes o la manca d’assajos suficients per assolir l’excel·lència, i totes les orquestres, com els equips, poden tenir un dia mediocre o un mal dia; malgrat això, el públic operístic del Liceu que ahir s’hi congregava va saber premiar en justa mesura els diversos actors aplegats a l’escenari, essent director i orquestra els més generosament aplaudits.

Tornant al que hom espera quan pensa en Tristany i Isolda, passem a l’àmbit dels solistes. A l’època medieval l’esperança de vida era molt baixa i els matrimonis acostumaven a tancar-se en la més primerenca joventut. Wagner demana una rotunditat vocal i una maduresa física impossible d’assolir als vint anys. Tot sovint, en una versió escènica, el maquillatge i el vestuari permeten dissimular anacronismes d’edat i, fins i tot, estètics. La veu, al capdavall, és el que defineix l’edat del personatge. Lamentablement, en aquesta versió, i deixant al marge l’element visual sotmès als condicionants d’una versió de concert, Tristany i Isolda estaven molt lluny del que hom podria associar a les víctimes d’un amor fou, un amor foll, apassionat i fresc. Malgrat tenir una veu gran i prou afinada, Larissa Gogolevskaia va ser una Isolda atrotinada, amb un registre central i greu sanglotant fins a l’extenuació i que, al segon acte, va disparar amb bala uns aguts totalment sobrepassats. El mateix es podria dir d’un Robert Gambill que va començar amb un timbre nasal força desagradable que va derivar en un efecte sordina que, en més d’una ocasió, convertia en inaudible la seva veu.

Sort, però, que la resta dels solistes convidats com a part de la companyia del Teatre Mariinski van demostrar un gran nivell vocal: Mikhaïl Petrenko –sensible Marke de timbre molt atractiu–; Ievgueni Nikitin –lliurat i emotiu Kurwenal, malgrat estar massa enganxat a la partitura– i Iulia Matotxkina com a Brangània, de veu generosa i timbre bell que ens va deixar amb ganes d’escoltar-la en un repertori que li atribuïm adequat: el verdià. Correcte el Melot de Iuri Alekseiev i bonica la dolça veu de tenor del mariner/pastor Dmitri Voropaev. Miquel Rosales, membre del Cor del Gran Teatre del Liceu, va tenir els seus segons de glòria en un breu paper, el de timoner, que va defensar amb ímpetu, el mateix que es va poder sentir del cor d’homes del Liceu, ben empastats i heroics.

El miratge d’aquest Tristany i Isolda sense Tristany ni Isolda es va veure incrementat en reconèixer passejant pels passadissos una Isolda de somni, Iréne Theorin, com a espectadora, a qui més d’un i de dos assistents al mateix esdeveniment devien sentir-se temptats de demanar-li que pugés a l’escenari: ho confesso, jo mateixa. El miratge, però, es va quedar en això: la il·lusió de l’irreal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *