Subscriu-te

Un passeig alpí amb Harding

disc Decca Richard Strauus-Simfonia Alpina-Saito Kinen Or-Harding

Richard Strauss. Simfonia Alpina

Saito Kinen Orchestra. Dir.: Daniel Harding. Decca, 2014

Quan cal abordar minutatges dilatats de gran música simfònica que avança sense solució de continuïtat, una de les prioritats és saber establir molt bé quins són els punts que estructuren la composició, i saber-hi arribar de la millor manera per tal que es pugui comprendre bé el viatge musical que ha plantejat el compositor. Daniel Harding coneix bé aquests punts de la Simfonia Alpina, i hi fa viatjar l’oient marcant-li molt clarament quins són els refugis o les fites del camí on l’orella fa estada després d’un tros de caminar. Durant el trajecte per camins, tarteres, boscos, prats i viaranys que ens proposa Strauss, Harding sap acompanyar bé el caminant, però en els moments de més superposició de plans sonors, l’explicació que dóna sembla feta un pèl a l’engròs, com si aquestes capes superposades no acabessin d’escoltar-se les unes a les altres i es prioritzés l’arribada als llocs segurs.

Els artífexs d’aquest meritori viatge sonor són el centenar i mig de músics de l’orquestra del Festival de Saito Kinen, al Japó. La categoria d’aquests músics determina la versió que n’extreu Harding, que és potent i equilibrada i en què la natura es presenta en tota la seva grandiositat. Si bé els violins, en els passatges sobreaguts que demana Strauss, sonen una mica esquerdats (com, d’altra banda, és freqüent que passi), de la resta de la versió no se’n pot blasmar res. Al contrari: la lectura de Harding meravella per la qualitat indubtable dels vents i –sobretot– per la potència sonora dels metalls, que quan sembla que no poden donar més de si, encara reserven decibels a la butxaca, que extreuen amb una netedat increïble. Les fustes segures i efectives, el timbre extracontinental de l’orquestra, el so grandiós i espectacular dels metalls i unes intervencions solistes plenes de sensibilitat són una motxilla ben adient per deixar que l’oïda es regali un viatge pels Alps.

Així, si bé la versió que tenim entre mans no supera en pulcritud la que Georg Solti va fer també per a la mateixa discogràfica en un àlbum doble amb la resta de poemes simfònics straussians, té la virtut de ser d’una frescor i d’una eficàcia incontestables, amb moments sonors magnífics. I ja que els Alps ens queden lluny, si hom té la sort que un d’aquests moments climàtics coincideix amb un dia lluminós, conduint, just en el moment que rere un revolt apareix retallada la silueta de la muntanya de Montserrat a l’horitzó, el cor s’esvera fins al punt que els ulls s’humitegen de la felicitat de viure. Josep Barcons

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *