Subscriu-te

Un ‘Requiem’ com a principi i comiat

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Missa de Requiem de Giuseppe Verdi. Leah Crocetto, soprano. Ekaterina Gubanova, mezzosoprano. Charles Castronovo, tenor. Alexander Vinogradov, baix. Cor Intermezzo (José Luis Basso, preparació del cor). Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir.: Giampaolo Bisanti. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 5 DE JULIOL DE 2018.

El de Peralada, el més glamurós dels festivals musicals d’estiu a Catalunya, va obrir la trenta-dosena edició amb el Requiem de Verdi, una elecció aparentment sorprenent però totalment justificada si tenim en compte que el gener passat morí Carmen Mateu, presidenta de la Fundació Castell de Peralada, fundadora del Festival i figura cabdal en la seva continuïtat.

Escollir, per retre-li homenatge, el Requiem de Verdi, un missa de difunts que sempre ha funcionat molt bé als escenaris i poc i malament a les esglésies, era una opció adequada en el cas de Peralada.

Tens, intens, ple de drama, d’emoció, rabiüt per moments, amb altes exigències musicals tant a la part dels solistes com als cors i l’orquestra, afrontar la interpretació del Requiem de Verdi és tot un repte del qual el Festival de Peralada se’n va sortir raonablement bé, atès que, essent un festival d’estiu, no disposa de cossos artístics estables i, per tant, va haver de reunir artistes de procedència molt diversa per posar-los a treballar, sense disposar de gaire temps, en un projecte musicalment molt complex.

© Miquel González-Shooting

En el quartet de solistes va destacar el tenor Charles Castronovo, que va cantar en tot moment amb recursos adequats i bona musicalitat. El baix Alexander Vinogradov també va oferir una actuació bona, però en algun moment la seva veu sonava més dura que plena. Correcta, amb suficiència, però sense especial brillantor la mezzosoprano Ekaterina Gubanova. El cas de la soprano Leah Crocetto va resultar sorprenent: tenia poder a la veu per afrontar allò i molt més, però l’afinació no sempre era exacta i la veu no era especialment bonica.

La nodrida part coral va ser assumida pel Cor Intermezzo preparat per a l’ocasió per José Luis Basso, que havia estat director del Cor del Liceu entre els anys 2004 i 2014. El resultat, en general, va ser bo sense ser extraordinari. Espectacularment contundent en el cèlebre “Dies irae”, però no prou matisat en altres passatges de caràcter més líric. Rendiment satisfactori, professional, però no pas memorable, de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

La feina de posar ordre i concert en aquell exèrcit sonor aplegat a l’escenari va recaure en Giampaolo Bisanti, director capaç. Si la concertació entre les parts no sempre va resultar prou equilibrada, va ser més per causa de la imperfecta acústica “oberta” de l’auditori a l’aire lliure de Peralada que no pas per imperícia del director.

Imatge destacada: © Miquel González-Shooting

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *