Subscriu-te

Un ric desert amb Frames Percussion

www.facebook.com/framespercussion
www.facebook.com/framespercussion

CICLE OUT.SIDE. Frames Percussion. Obra de Michael Gordon. TECLA SALA (L’HOSPITALET DE LLOBREGAT). 28 DE FEBRER DE 2016.

Per Mila Rodríguez Medina

Les noves músiques no només han trobat nous llenguatges, sinó també nous espais. Els centres d’art, i no pas els auditoris tradicionals, són actualment alguns dels llocs més idonis per a la presentació de les obres més recents. No només per l’evident canvi estructural dels espais i les maneres de presentar els concerts, sinó també pel que comporta respecte de nous públics i ambients. Aquesta nova conjuntura s’ha fet palesa en el nou cicle de concerts OUT.SIDE, el qual té lloc aquests mesos que encara queden de temporada en diferents centres d’art d’arreu de Catalunya. L’inici d’aquest cicle, de fet, va ser al Tecla Sala, l’interessant equipament cultural de l’Hospitalet de Llobregat. Aquells que encara no el coneguin, bé val que hi parin atenció.

Un ja clàssic espai blanc –el concepte omnipresent del cub blanc que als anys setanta va començar a definir les galeries d’art contemporani– i al mig un concert, amb totes les modificacions acústiques, espacials i perceptives que suposa. Si es fa bé, com va ser el cas, l’interès és indiscutible. En un dels murs penja Paper moneda, una preciosa obra i reflexió iconoclàstica d’Ignasi Aballí, feta amb bitllets de diferents quantitats d’euros triturats pel mateix Banc d’Espanya. Just davant d’aquesta paret, els instruments del concert n’esperaven l’inici en el que fàcilment es podria considerar una instal·lació més de l’exposició: enmig del públic es presentava un cercle de sis simantras, instrument de percussió consistent en retalls de fusta no temprats, i res més. El primer concert d’OUT.SIDE presentava l’estrena a Espanya de l’obra Timber, del compositor nord-americà Michael Gordon, composició austera que omet l’afinació temprada i l’orquestració i una de les poques del repertori d’aquest instrument –Xenakis també el va fer servir per a alguna composició. Una autèntica joia per als amants del minimalisme nord-americà i les obres musicals com a experiències sensorials més enllà de l’oïda.

El mateix compositor defineix la seva obra com un viatge pel desert i, encara que una imatge prèvia sempre condiciona, és difícil imaginar una descripció millor per a Timber. Perquè tota l’obra posseeix el caràcter de paisatge aparentment inamovible però amb moviment continu. Continuant amb la imatge del desert, la sorra s’evidencia en les petites modificacions que imperen en tota l’obra, en les quals sembla fàcil enfonsar-se per tornar sempre a la superfície. A més, però, aquesta idea de viatge per l’estepa encaixa a la perfecció amb el que Timber comporta d’esforç als intèrprets: en un autèntic exercici maratonià d’una hora sense interrupció, els joves músics de Frames Percussion van sorprendre amb una parsimònia excepcional i una precisió mil·limètrica (no pot ser d’una altra manera amb una obra com aquesta). Somriures entre ells, coordinació i concentració, marques que ja defineixen aquest formidable conjunt dedicat amb especial interès a aquest tipus de repertori.

L’espai és diferent i per tant el públic també ho és. Pocs van ser els assistents que es van mantenir a la cadira tota la peça, ja que per especial recomanació dels mateixos músics, el públic es podia moure al voltant de Frames Percussion, cercant nous punts d’audició i percebent les modificacions de l’acústica resultants de la combinació d’un espai i una obra com aquests. Nous públics, noves percepcions, noves obres en una experiència per reflexionar i que cal continuar tenint en compte.