Subscriu-te

Crítica

Un somni sense màgia

LE SONGE. Les Ballets de Monte-carlo. (Jean-Christophe Maillot, direcció artística). Coreografia i posada en escena: Jean-Christophe Maillot. Música: Felix Mendelssohn, Daniel Teruggi i Bertrand Maillot. Escenografia: Ernest-Pignon Ernest. Vestuari: Philippe Guillotel. Il·luminació: Dominique Drillot. LICEU. 16 DE MAIG DE 2018.

Per Clàudia Brufau

Bona part del teatre de Shakespare es pot traduir en una proposta coreogràfica suggestiva i, en alguns casos, arribar a la cota de sublim. La programació de dansa d’aquesta temporada del Gran Teatre del Liceu ens ha ofert el parell de Shakespeares en dansa més taquillers: Romeu i Julieta i el Somni d’una nit d’estiu. Obres de teatre que han estat traduïdes a la dansa una vegada i una altra gràcies a les magnífiques partitures compostes per Serguei Prokófiev i Felix Mendelssohn.

© Alice Blangero

Un submón de fades cruels i desitjos carnals sense filtre de parelles romàntiques desequilibrades. Vet aquí Le songe (2005), la lectura coreogràfica de Jean-Christophe Maillot sobre El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare que hem pogut veure aquests darrers dies al Liceu. Maillot ha adaptat una bona llista d’obres de la literatura universal o reimaginacions de ballets clàssics com La belle que vam poder veure al mateix Liceu el febrer del 2014. A Le songe, Maillot aborda la comèdia de Shakespeare sobre les dificultats amoroses d’uns joves atenesos i allò inexplicable i surreal dels somnis, per centrar-se en una visió ternària sobre l’amor i la sexualitat. La qual cosa es tradueix en tres llenguatges corporals als quals correspon una música diferent: els atenesos ballen Mendelssohn, les fades i els reis mitològics es mouen en el paisatge musical de sons aleatoris de Daniel Teruggi i els artesans que intenten fer de comediants són acompanyats per la partitura de Bertrand Maillot. El disseny de vestuari també marca les diferències entre cada grup de personatges, fet que permet mantenir un certa claredat visual.

© Alice Blangero

Tot plegat arrenca amb la celebració de les noces de Teseu i Hipòlita. L’escena ens mostra ràpidament les dinàmiques de les tres parelles. Per una banda, Teseu i Hipòlita es mouen amb majestuositat i solemnitat –són la parella en equilibri–, Lisandre i Hèrmia es desfan als braços de l’un i l’altre i Helena persegueix sense èxit Demetri, que assetja Hèrmia sense miraments, encoratjat pel pare de la mateixa noia. Els passos de dos que sovint avancen en paral·lel construeixen escenes dinàmiques, però atapeïdes de moviment i repetitives, que segueixen la partitura de Mendelssohn de manera gairebé mecànica. En paral·lel, un grup d’artesans maldestres es proposa dur a terme una obra de teatre. Maillot recorre a elements de la Commedia dell’arte; la gestualitat i la situació s’entén, tanmateix els personatges no resulten gaire còmics, malgrat els esforços. Cal tenir en compte que aquestes escenes no deuen funcionar quan hi ha tanta distància entre els intèrprets i el públic.

Els salts i girs dels atenesos contrasten amb el ritme més lent i capriciós dels reis mitològics: Titània i Oberó. A aquest món, s’hi accedeix per una roca en forma de lluna, un element senzill, però força il·lustratiu. Tanmateix, en general, el tractament de l’espai, l’escenografia i la il·luminació no aconsegueixen crear una atmosfera prou potent en un escenari com el del Liceu. El món de les fades pren volum amb Mimoza Koike, Alexis Oliveira i Daniele Delvecchio, que interpreten Titània, Oberó i Puck, respectivament. La reina de les fades balla sinuosa com una vedet sobre les sabatilles de puntes; Oberó, en canvi, que es mou més arrelat al terra, només desprèn una certa animalitat, però sense gaire moviment. Al seu torn, Puck embolica la troca amb salts i giragonses –la construcció del personatge no va més enllà del bufó de manual. Els millors dissenys coreogràfics els llueixen les fades i els elfs quan ballen a l’uníson. Pel que fa al petit patge que dona peu a la disputa entre Oberó i Titània, Maillot el converteix en una nimfa lesbiana a la qual Titània no vol renunciar. El regne de les fades, convertit en un terreny per donar curs als desitjos carnals, una vegada desvelat no resulta gaire intrigant o màgic.

© Alice Blangero

A nivell narratiu, Maillot aconsegueix esbossar la línia argumental de la comèdia surrealista del Bard, però la lectura del coreògraf no capta la màgia i la ironia de l’obra original. Les relacions entre els personatges, sobretot els atenesos, es plasmen de manera alarmantment planes. Sobretot pel que fa a les accions de Demetri i de Lisandre respecte de les dues noies. En la coreografia de Maillot donen una aparença d’agressió i abús sexual, mentre que segurament el que es pretén és conferir a les situacions una gestualitat d’splapstick (pallassada) per denotar les ridícules afliccions amoroses que pateixen els quatre atenesos, tant a Atenes com al bosc. Pel que fa al món de les fades, Maillot és eloqüent en trobar diferents fórmules coreogràfiques per descriure els encontres sexuals.

Aquest somni sense màgia es veu compensat per la qualitat dels ballarins, entre els quals destaquen George Oliveira, que defensa amb generositat l’incoherent Demetri, Victoria Anayan interpretant una enèrgica Helena i Marianna Barabás, que enlluerna amb la seva precisió elèctrica com a Hipòlita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *