Subscriu-te

Un triangle sotmès als extrems

© Souheil Michael Khoury

ANNA KARENINA. Música de P. I. Txaikovski. Eiffman Ballet. Coreografia: Boris Eiffman. Escenografia: Vyacheslav Okunev. Il·luminació: Gleb Flishtinnsky. Direcció musical: Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Conrad van Alphen. Ballarins principals: Daria Reznik (Anna Karenina), Sergey Volobuev (Karenin) i Igor Subbotin (Vronski). LICEU. 21 DE DESEMBRE DE 2017.

Per Clàudia Brufau

S’ha de reconèixer que havent reduït la novel·la Anna Karènina a una sola trama simplificada, Eiffman aconsegueix que el públic es mantingui atent en la seva visió coreogràfica de la novel·la de Tolstoi des de la primera a l’última escena. Sovint etiquetat de coreògraf psicològic, Boris Eiffman (Sibèria, 1946) –que sempre ha aconseguit dividir el món de la dansa, entre els seus defensors i els detractors– dirigeix la companyia d’autor més important de Sant Petersburg. Quan la companyia debutà el 1977, Eiffman pretenia aportar una alternativa al repertori del Kirov i les creacions de Iuri Grigorovitx per al Bolxoi amb els influxos del ballet contemporani. Des d’aleshores, Eiffman ha creat un repertori ampli poblat de ballets narratius i revisions de clàssics, com: Red Giselle, El Quixot, Hamlet rus, La gavina, Onieguin, Beyond sin o Requiem.

Per a aquest ballet estrenat el 2005, Boris Eiffman va cosir un collage d’obres de P. I. Txaikovski, que al Liceu van ser interpretades per l’Orquestra del Liceu sota la batuta de Conrad van Alphen. Malgrat la bellesa evocadora de les obres de Txaikovski, la resposta coreogràfica i dramatúrgica a la música fa que esdevingui merament un teló de fons i no un paisatge musical que els personatges travessin. Eiffman es concentra en el triangle amorós compost per Anna, Karenin i Vronski, tot prescindit de les altres trames i famílies que enriqueixen l’univers de la història. Si has llegit la novel·la de Tolstoi, com una servidora, al principi pots caure en el parany de trobar a faltar Levin, Kitty o Dolly. Però superada aquesta fase, decideixes donar un vot de confiança. Així doncs, Eiffman estructura el ballet en una sèrie de duets intercalats amb escenes del cos de ball. El gran grup de ballarins i ballarines de què disposa li serveix de vehicle per traslladar-nos d’una situació a una altra. Eiffman substitueix l’emblemàtica frase amb què Tolstoi arrenca la novel·la (“Totes les famílies felices s’assemblen, totes les dissortades ho són a la seva manera”) per una escena en la qual veiem la ballarina Daria Reznik abaraçant el seu fill. Des d’un inici, doncs, Eiffman anticipa la pèrdua més valuosa que pot tenir una mare.

© Hana Kudryashova

Si bé les escenes s’encavalquen amb poca subtilesa i amb força agilitat, l’estil coregràfic d’Eiffman destaca per l’ús virtuosístic i espectacular de la tècnica que el trio protagonista du a terme a la perfecció. Els passos de dos es despleguen com números d’acrobàcia en els quals o bé Sergey Voloubev –Karenin– o Igor Subbotin –Vronski– llancen i aguanten en suspensió pels aires Daria Reznik –Anna. Per una banda, els passos de dos entre Anna i Vronski dibuixen una passió creixent que esclata en èxtasi, i per l’altra, Karenin i la seva esposa s’estavellen en la desconfiança i el rebuig. Malgrat la diferència entre els sentiments que afloren entre un duet i l’altre, Eiffman, que eludeix el ventall meravellós de grisos que hi ha entre els extrems, s’instal·la en les emocions hiperbòliques.

I com queda reflectit en moviment? Doncs en contraccions i espasmes que expressen de la mateixa manera l’èxtasi de l’enamorament i el desig sexual entre Anna i Vronski, com la ira de Karenin o la desesperació final d’Anna. Sigui el sentiment o l’emoció que sigui, queda expressat de la mateixa forma. El que acaba resultant força xocant, sobretot entrat el segon acte, és que la coreografia és realment ben poc ballada i, per tant, altament “amusical”. Eiffman construeix exercicis atlètics en els quals Daria Reznik meravella el públic amb la facilitat per contorsionar el seu cos, les elevacions de les cames i la força de mascles alfa que demostren Sergey Voloubev i Igor Subbotin. En contrast amb els passos de dos, cal reconèixer l’efectivitat i intel·ligència amb la qual el coreògraf mou el grup sobretot en el ball de màscares final i la transformació del cos de ball en la maquinària del tren.

© Valentin Baranovsky

No sorprèn que amb tanta acrobàcia i contorsió el públic aplaudís cada dos per tres i quan no tocava –en plena acció dramàtica. Un entusiasme comprensible, perquè “el més difícil encara” sempre fascina i malauradament l’art del ballet sempre s’infantilitza. Per tant, en general, se n’espera més un bon recobriment d’espectacularitat que no pas una coreografia amb matisos i delicadesa que reflecteixi les llums i ombres de l’ànima humana. Tot plegat, sempre es redueix a una qüestió de gustos i al bagatge de l’espectador en la matèria, en aquest cas dels ballets narratius. Malgrat l’entreteniment que ofereix Eiffman amb tantes punxades de sentiments fortíssims al llarg dels dos actes, no aconsegueix contagiar el conflicte i les personalitats dels personatges que donen vida a la història de Lev Tolstoi, perquè sotmès als extrems dels instints bàsics, ens n’immunitza amb caricatures histriòniques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *