Subscriu-te

Un trompeta rotund però efectista: Sean Jones

© www.facebook.com/jamboree.jazz
© www.facebook.com/jamboree.jazz

Per Albert Suñé

De Sean Jones se’n parlava molt bé. Es deia que és el trompeta que apunta més alt en el firmament jazzístic d’aquesta nova era. Per tant, no fou gens estrany que divendres 8 de maig, l’únic dia d’actuació a Barcelona de Jones i el seu quartet, al Jamboree hi hagués un ple fins a la bandera.

Però aquesta expectació no quedà del tot consolidada. Perquè l’actuació del trompeta deixà algunes coses en l’aire. Per exemple, ¿com és que un músic que domina molt bé l’instrument, del qual extreu un so magnífic, no acaba de fer uns discursos coherents d’acord amb el que ha demostrat? És a dir, per què un tipus com Sean Jones no acaba de manera lògica les seves frases i es dedica a efectismes que no porten enlloc?

En general, aquestes van ser les preguntes que ens vam fer durant tota la seva actuació. Una actuació que el portà a oferir diferents estils –des del swing al hard-bop passant pel cool– i que, per posar un parell d’exemples de trompetistes amb qui s’ha emmirallat, retia acatament a Wynton Marsalis i a Miles Davis, i sense descartar algun cop d’ull a Dizzy Gillespie.

O sigui, hi havia un estil trufat d’influències, que Jones sabia administrar sàviament a l’hora de desenvolupar una manera de fer prou personal. Però que deixava molts buits. En primer lloc, perquè donà molt de camp als seus tres acòlits, i després perquè malgrat mostrar a bastament la seva magnífica tècnica, oferí, al costat d’un fraseig curull de feeling, episodis tous i els esmentats efectismes. Tant en les balades, a les quals és molt afeccionat, com en els temes més ràpids. I aleshores apareix una altra pregunta: ¿aquests efectismes els inclou perquè vol o perquè se li estronquen de cop les idees?

A excepció del contrabaixista, Luques Curtis, magnífic sempre, Sean Jones no va estar gaire ben agombolat. Perquè al pianista, Orrin Evans, molt tècnic i força líric, li manca ànima i, per contra, el bateria, Mark Whitfield Jr., és sorollós i excessiu. Desigualtat, per tant, en el trio acompanyant. Una desigualtat que llastà també els discursos del líder, massa entestat a fer veure que en sabia. Quan això ja era una realitat des del primer moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *