Subscriu-te

Un tros de món guanyat

El pianista Christian Zacharias (foto d’arxiu)
El pianista Christian Zacharias (foto d’arxiu)

PALAU 100. Christian Zacharias, piano. Obres d’Scarlatti, Ravel, pare Soler i Chopin. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Miquel Gené

La grandesa de confrontar la nostra mirada amb la de l’altre radica a poder descobrir, a través d’aquesta, la immensitat del món on vivim. I això podria haver-li passat a algú en el concert que el pianista i director Christian Zacharias, un habitual a la ciutat des dels temps del Festival Mozart de L’Auditori, ens va regalar al cicle Palau 100. La mirada al món de Zacharias, expressada a través de la música, ens situa en unes coordenades on el traç i la línia tenen més rellevància que no pas el color. On el contingut fonamental és més important que no la textura. I en què els clarobscurs es veuen atenuats per un vel blanc que ho iguala tot.

Partim de Domenico Scarlatti, que no per casualitat obria el concert amb cinc de les seves sonates per a teclat. Actiu entre 1685 i 1775, Scarlatti va escriure més de cinc-centes sonates per a clavecí, d’alt virtuosisme i profunda musicalitat, que avui sonen moderníssimament clàssiques. A les mans de Zacharias, de dicció impol·luta, aquestes peces es convertiren en cristall. Cada línia melòdica, perfectament definida i encastada en un tot transparent, on cada part ocupava exactament el seu lloc: el balanç entre veus mil·limetrat i la possibilitat de percebre sempre cadascuna de les línies.

Seguidament, Maurice Ravel i la seva Sonatina en Fa# menor. Zacharias, que veu el món a través de la música d’Scarlatti, buidà la textura de l’obra de Ravel, amb el pedal dret a mig gas, i així evitant els grans contrastos dinàmics i prioritzant, novament, la línia melòdica i la separació de veus. La imatge podria ser la d’un pintor que agafa les Joves pianistes de Renoir, en defineix els contorns dels rostres i suavitza la textura de pell, teles i fusta. Una lectura que, tot i que d’entrada pot incomodar, un cop s’accepta es pot valorar en els seus propis paràmetres: en la forma dels contorns que Zacharias dibuixa, la subtilesa del seu fraseig, sempre en registres de volum intermedis, i la netedat de la textura.

Tornàvem al segle XVIII amb el pare Antoni Soler i quatre de les seves també nombroses sonates, en la línia de les del seu mestre Scarlatti, però amb menys contingut contrapuntístic i més tendència a la melodia acompanyada. Zacharias proposà aquí una textura més densa, sense tanta separació de veus, i seguia tractant la frase amb delicadesa, amb jocs de variació dinàmica molt subtils i un domini impressionant de la regió dels piani.

Davant de tot això, l’expectació per escoltar el seu Chopin, compositor a anys llum de la proposta sonora de Zacharias, era màxima. I no va defraudar. L’intercanvi del foc dels acords forte per una intensitat creada a partir del treball de cada nota en les escales, arpegis i línies melòdiques, ens va aportar una mirada diferent als seus dos primers Scherzi i a quatre de les Masurques. En un ambient petit i recollit, Zacharias proposà una paleta de colors menys contrastant i agressiva del que estem acostumats a sentir en Chopin, i se centrà, un altre cop, en un treball precís del fraseig i un desplegament de gammes i nivells de sonoritats piano inesgotable. Tot això, dins d’una manera d’atacar les tecles i unes inflexions melòdiques que no ens permetien sentir-nos aliens al classicisme.

En resum, Christian Zacharias va assumir riscos importants, superats amb una tècnica brillant i un gust exquisit, per mostrar-nos noves perspectives, allunyades dels paràmetres habituals d’un repertori canònic. Potser a alguns no els va agradar. Per a d’altres, és un tros de món guanyat.