Subscriu-te

Un volcà musical: bellesa, rauxa i perills

© www.facebook.com/ibercamera
© www.facebook.com/ibercamera

IBERCAMERA. Orquestra de la Ràdio de Colònia. Wayne Marshall, pianista i director. Obres de Gershwin i Bernstein. L’AUDITORI. 25 DE GENER DE 2016.

Per Xavier Chavarria

El director anglès Wayne Marshall va ser el màxim atractiu, el protagonista i gairebé l’estrella del concert de la temporada Ibercamera a L’Auditori dirigint l’Orquestra de la Ràdio de Colònia, l’única formació simfònica d’Europa especialitzada en música escènica, cinematogràfica i incidental, i de la qual és el titular des de la temporada passada. La música de George Gershwin i de Leonard Bernstein, especialitats de la casa, va sonar amb una efervescència inusual, arrauxada i riallera, en un concert agradable, que va mantenir el tremp en tot moment i que va deixar bona part del públic (no pas a tothom) prou satisfet, amb ovació final i crits d’aclamació cap al director, que, insistim-hi, es va erigir des del primer minut en el protagonista de la vetllada. Un concert, doncs, distret, festiu, d’aquells que deixen bon regust, però també certa sensació de perplexitat, amb una interpretació vistosa i brillant però allunyada dels cànons i paràmetres clàssics de precisió, nitidesa, equilibri i subtileses tímbriques.

Wayne Marshall es presenta com a organista, pianista i director, tot i que fins ara el seu bagatge sembla discret i sempre al capdavant d’orquestres menors. Efectivament, és un director poc ortodox, de gest eloqüent i vigorós però intuïtiu i anàrquic, brandant una batuta breu i gruixuda, més testimonial que no pas efectiva, superada constantment pel dit índex de l’altra mà, amb el qual dóna la major part de les instruccions. I no dubta a ballar i remenar el cos quan la música s’hi presta. Això sí: tot de memòria, amb el mapa de la partitura al cap, i donant totes i cadascuna de les entrades al moment just. Marshall es presenta com a expert en repertori simfònic nord-americà del segle XX, especialment el vinculat al melodisme dels musicals de Broadway i Hollywood, empeltat de ritmes de jazz, blues i sonoritats de big band, com tot el que va sonar en aquest concert: hi vam sentir l’obertura del musical Of thee I sing de Gershwin, la cèlebre Rhapsody in blue, i un recull d’arranjaments de Robert Russell Bennett d’algunes de les cançons més populars de Gershwin titulat Gershwin in Hollywood; la segona part va estar dedicada a la música de Leonard Bernstein, amb les “Danses simfòniques” de West Side Story i amb l’obertura i la suite del musical Candide. Un repertori en el qual certament Wayne Marshall se sent còmode i que té molt per la mà, amb versions vibrants i molt lliures, però que generen certs dubtes a l’hora d’imaginar-lo amb un Brahms, un Sibelius o un Mahler al davant, música que no permet que el broc sigui tan gros.

© www.facebook.com/ibercamera
© www.facebook.com/ibercamera

Des del primer minut de concert ja va quedar clar per on anirien els trets: moltes corbes i molta velocitat. L’obertura del musical Of thee I sing de Gershwin ja va sonar elèctrica i esbojarrada (i el concertino en va ser el primer damnificat, amb un solo poc afortunat). La prova de foc va arribar amb la Rhapsody in blue de Gershwin, en què Wayne Marshall va demostrar que l’espai on regna i gaudeix és tocant el piano: en va fer la part de solista i alhora la va dirigir (el poc que es pot dirigir des del piano una obra com aquesta!) en una versió desimbolta, arrauxada, en certs moments descontrolada, amb una enorme flexibilitat de tempi i molts contrastos (de vegades exagerats) que obligaven l’orquestra a acceleracions i frenades sobtades poc ortodoxes, i que van provocar més d’una patinada. Els capricis de Marshall van desmanegar l’orquestra en més d’una ocasió, però sense arribar mai a l’accident o el caos: enorme mèrit dels membres d’aquesta Orquestra de la Ràdio de Colònia, que van demostrar no només que poden funcionar sols, sinó que tenen molta cintura i capacitat d’adaptar-se a allò que tenen al davant.

Però allà on Marshall va demostrar el seu enginy i poder musical va ser en els passatges solístics, en què el piano campa amb absoluta llibertat, i en què va improvisar, inventar, experimentar amb les cadenze, recargolant-les fins a límits insospitats (i irreconeixibles) al més pur estil McCoy Tynner o fins i tot Keith Jarrett, amb improvisacions brillants, vertiginoses, cent per cent jazzístiques i tonalment laberíntiques. Públic i també músics de l’orquestra van quedar hipnotitzats per les evolucions de Wayne Marshall al piano i van redimir-lo dels desajustos i desequilibris que les seves lectures van provocar en la major part del repertori.