Subscriu-te

Una comèdia “moguda”

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

DON PASQUALE de Gaetano Donizetti. Llibret de Giovanni Ruffini. Lorenzo Regazzo. Valentina Nafornita. Juan Francisco Gatell. Mariusz Kwiecien. Marc Pujol. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Diego Matheuz. LICEU. 16 DE JUNY DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

El Gran Teatre del Liceu posa punt final a una temporada de canvis i un pèl convulsa amb aquest Don Pasquale que contrasta, pel seu caràcter buffo i lleuger, amb la situació que es vivia a l’entrada del Teatre, col·lapsada per la vaga d’acomodadors.

Feia trenta anys que al Liceu no es representava aquesta òpera, considerada arreu d’Europa de repertori, i per això és ben probable que la gran majoria dels assistents en desconeguessin en gran part l’argument –d’altra banda, ben típic de la commedia dell’arte del segle XVIII. I segurament molts també es degueren sorprendre en trobar en una òpera tan menystinguda –les darreres dècades– pel Liceu, fragments tan coneguts i sovintejats com l’obertura –a l’estil de les que els mateixos Verdi o Wagner estaven desenvolupant contemporàniament–, l’ària del baríton “Bella siccome un angelo” que canta a l’inici de l’òpera el doctor Malatesta, l’ària de Norina “Quel guardo il cavalier” en la seva presentació al públic, les àries d’Ernesto “Povero Ernesto!… Cercherò lontana terra” i “Com’è gentil!” o, finalment, el duo de Norina i Ernesto “Tornami a dir che m’ami”, just abans del desenllaç de l’òpera.

I Don Pasquale, el protagonista? Quin fragment musical l’identifica? Gaetano Donizetti, que va compondre aquesta òpera recuperant –com era habitual a l’època– fragments d’òperes anteriors a aquesta, com Gianni di Parigi o una versió primerenca de L’elisir d’amore, reserva per a Don Pasquale –que respon al prototipus de baix buf– alguns fragments de lluïment vocal, com la cavatina “Un fuoco insolito” o l’stretta “Son tradito, befeggiato” al final del segon acte. I encara un moment més, el duo amb el doctor Malatesta al tercer acte, en què el cant sillabato pren el protagonisme en una vertiginosa espiral de semicorxeres en les quals el text queda totalment ennuegat. Com es pot observar, tots tres fragments creats expressament per accentuar el caràcter ridícul d’un personatge, Don Pasquale, que és objecte de burla dels altres protagonistes de l’òpera: el seu nebot Ernesto (tenor), l’hàbil doctor Malatesta (baríton) i la seva germana Norina, tots dos de condició social més baixa i que es conjuren –junt amb el babau nebot de Don Pasquale, enamorat de Norina– per desbaratar els plans de Don Pasquale, i quedar-se amb la seva fortuna, altrament conservada per l’avarícia pròpia dels vells solters com ell.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Amb un cert punt de crueltat, ja que l’òpera no estalvia l’exposició de burles a les quals és sotmès el protagonista –tot responent a la llei del talió–, el desenllaç acaba amb el triomf de l’amor i el desengany del vell Don Pasquale, que assumeix, finalment, que se li ha passat l’arròs. Laurent Pelly, especialista a dotar de màgia òperes amb un caràcter còmic o de conte de fades, aconsegueix crear amb pocs mitjans i ben senzills l’efecte buscat. Efectivament, el món de Don Pasquale, atrotinat, discret i avorrit, és posat literalment cap per avall amb l’aparició de Norina (la falsa Sofronia), que apareix per fer-li la vida impossible malgrat omplir-li de colors i de vida casa seva. El millor de la proposta és, sens dubte, la caracterització visual i dramàtica dels personatges. Lorenzo Regazzo, amb experiència en aquest rol però debutant al Liceu, va crear un Don Pasquale hilarant que va tenir la seva correspondència vocal, si bé en ocasions amb poca projecció sonora. Tot el contrari que Mariusz Kwiecien, un doll sonor que va començar amb empenta des de l’inici de l’òpera, tot dominant la seva part amb estil i una veu molt homogènia. L’Ernesto de Juan Francisco Gatell tingué, a nivell musical, una projecció clarament ascendent, tot lluint-se en les dues àries abans esmentades i, sobretot, amb una caracterització que expressa exactament l’essència del personatge. El mateix es podria dir de Valentina Nafornita, debutant també al Liceu, que va començar força freda la seva intervenció, però que va començar a destacar en la seva doble disfressa com a Sofronia, això sí, amb un domini escènic irreprotxable. Res a dir de l’impecable notari de Marc Pujol, per bé que amb una brevíssima intervenció, més enllà del fet que per la seva constitució física tenia, sens dubte, la talla. També va estar bé l’actuació del Cor del Liceu, malgrat que la dispersió de moviments feia trontollar en alguns moments l’equilibri i empastament del grup. L’altre debut de la producció era el del director veneçolà –provinent d’El Sistema de Orquestas Juveniles de Veneçuela– Diego Matheuz, titular de La Fenice de Venècia. Matheuz va conduir amb convicció l’Orquestra Simfònica del Liceu en una partitura molt exposada en alguns moments –molt correcte el solo de trompeta en l’ària del tenor– i amb una exigència gran per als solistes, fet que va provocar algun desajust de tempi, afortunadament reconduïts. Com sempre, cal pensar que el rodatge propi de les funcions acabarà d’empastar el resultat musical.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Com apuntava a l’inici de la crítica, l’estrena de Don Pasquale es va veure enterbolida per la incòmoda situació que sempre provoquen les protestes causades per una vaga. En aquest cas, la vaga dels acomodadors del Liceu es va produir amb un cert grau de civisme –i amb un important desplegament de Mossos d’Esquadra– i no va impossibilitar la normal entrada i situació dels assistents a la funció, en part perquè la gran majoria són abonats i ja saben cap a on han d’anar. Cal recordar que els acomodadors estan en vaga contra les condicions de treball que imposa Manpower, empresa que subroga el servei d’acomodació a L’Auditori i el Gran Teatre del Liceu, i que demanen, entre altres coses, ser contractats com a empleats fixos de totes dues institucions, cosa que aquestes no poden complir. De moment, i sense vistes a un acord proper, la vaga ja s’ha cobrat la cancel·lació a L’Auditori de la resta de la seva activitat artística d’aquí a final de curs, per resolució judicial, incloent-hi els projectes socials i educatius “Et toca a tu” i Cantània, amb gran disgust de les famílies, nens i institucions implicades, que hi porten més d’un any treballant i preparant-se. És una pena que un conflicte d’aquestes característiques tingui com a primeres víctimes aquells dels quals, sense cap dubte, depèn el futur de la música: els nens, el jovent. Una reflexió per fer tots plegats, per al bé de la música.