Subscriu-te

Una família al supermercat, monjos tibetans i Trump ballant, benvinguts al Choreoscope

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE DANSA DE BARCELONA. FILMOTECA DE CATALUNYA. 10 i 11 D’OCTUBRE DE 2018.

Mons en dansa a la gran pantalla feliçment dispars és sinònim del Choreoscope. L’expedició quotidiana d’una família en un supermercat, la peregrinació d’uns monjos tibetans o la vida interior d’una adolescent en cadira de rodes són alguns dels arguments que donen peu a experiències coreogràfiques i cinematogràfiques deliciosament gratificants. La sisena edició del festival internacional de cinema de dansa, Choreoscope, es va celebrar a la Filmoteca de Catalunya i als cinemes Maldà la setmana passada, del 9 al 14 d’octubre. Aquest certamen capitanejat per Lórand Janos al llarg de la seva curta trajectòria ha sabut anar captant un públic divers gràcies a la combinació de l’avantguarda del cinema i la coreografia, les tendències culturals més populars i la mirada atenta al passat. El Choreoscope s’articula a partir de l’entrega d’un premi honorífic, que enguany ha recaigut en la Merce Cunningham Foundation, la selecció oficial del certamen i sessions especials en les quals es projecten documentals i pel·lícules de ficció. De tota la programació, les seleccions oficials (curtmetratges i migmetratges) són les que permeten prendre el pols al cinema de dansa actual.

Amb el títol “Vida i mort”, la primera selecció oficial ha comptat amb una representació significativa de pel·lícules finlandeses; en canvi, la segona, titulada “Passat i futur”, ha mostrat un bon ventall de films asiàtics. El sentit de l’humor ha donat el tret de sortida i també ha segellat la selecció “Vida i mort”. Un cotxe entra precipitat en un pàrquing. A dins: mare, pare, fill gran (preadolescent), filla mitjana (de vuit anys) i el petit (de quatre). El film en blanc i negre treu petroli coreogràfic del que pot passar als passadissos d’un supermercat. Tant el tractament de la imatge, el so, la direcció d’actors com de la coreografia fan de Through the supermarket in five easy pieces (2017), de la directora finlandesa Anna-Maria Jóakimsdóttir-Hutri, una celebració no gens edulcorada de la quotidianitat, amb molta sorna esquitxada de tendresa. D’una expedició mundana amb accent finlandès, la sessió va acabar amb una de ben extraordinària amb accent isrealià. Shivta (2018) d’Or Schraiber ens presenta un parell de viatgers perduts pel desert on troben un portal misteriós. Schraiber teixeix amb molta destresa a través de la càmera la dansa magnètica –manufactura de la Batsheva Dance Company– amb una narrativa i un humor esbojarrats.

Els curtmetratges curtíssims d’aquesta sessió van fer justícia a la dita castellana lo bueno, si breve, dos veces bueno. Bombes d’un minut que sacsegen la mirada amb intel·ligència: One minute of love (2013), More than you think (2013), Little things (2018) i Polyanna (2017). Però, com ja se sap, hi ha històries que s’han de coure a foc més lent, com és el cas dels vint minuts de Some ways to get rid of a body (2017), una pel·lícula que es pren el títol gairebé al peu de la lletra. Els directors Hannes Renvall i Ria Bäckström ens fan còmplices d’una aventura misteriosa. A la matinada un home que ha celebrat el seu comiat de solter ensopega amb el cos d’una dona ajaguda al carrer. Ell, obstinat, carregarà el seu cos als lavabos d’una discoteca, el deixarà en una barqueta enmig d’un llac, però ella i el seu cos sempre tornaran. Intrigant, preciosa i gòtica, Some ways to get rid of a body explora una història d’amor des d’una perspectiva molt surrealista, tant, que resulta inquietantment real.

Si el sentit de l’humor i el girs de guió van ser el denominador comú de la primera sessió, la de “Passat i futur” es va caracteritzar pels paisatges immensos i els moviments ancestrals que els ocupen. Sens dubte una de les pel·lícules més destacades va ser Bhairava (2017), en la qual Marlene Millar i Szporer filmen la gran ballarina Shantala Shivalingappa a l’antiga zona de Hampi (a l’Índia). El perfil de la ballarina a contrallum i la seva gestualitat geomètrica al ritme de la música enmig de la immensitat del paisatge catapulten l’espectador al passat. Gatcha (2018) de Chenlong Tang també narra una història d’ecos ancestrals, però que deixa la seva petjada al present. Tang mostra la peregrinació de dos monjos tibetans, que es desplega a través d’una coreografia a cavall del ritual religiós i les arts marcials. Gatcha impacta amb el contrast corprenedor de grans panoràmiques de les muntanyes i primeríssims plans dels rostres.

Una de les grans temptacions del cinema de dansa –més lícites– és la recerca de paisatges incommesurables. Però, una vegada enmig d’una gran platja i les onades d’Islander (2018) de Derek Pedrós amb coreografia i dansa exquisida de Chey Jurado, què es pot expressar més enllà d’aire fresc i bones vibracions que no ens recordi un anunci de perfum? En aquest cas poca cosa més. Ara bé, amén a la realització! Ben diferent és l’atmosfera d’Initiation (2017) d’Iwona Pasinska, que ens tanca en el que podria ser un soterrani on desfilen escenes que ens delecten amb defectes humans de bracet dels ballarins i les ballarines del Polish Dance Theatre. I l’amor? Des de la primera pel·lícula de la selecció, Cinema zone de Cheng Li-Ming, bona part dels curts parlaven de l’amor, ja fos per unes antigues sales de cinema, el món imaginari d’una nena que pivota al voltant de la figura de la seva mare a Wind telephone de Joe Stillwater o l’hipnòtic film True love waits, on la ballarina Bobbi Jene Smith flota entre parets. Fins i tot la bretolada irreverent de Bernado Stumpf, Dr. Verystablegeniuslove, ens fa estimar una mica més la figura bufonesca de Trump.

Al tinter em deixo moltíssimes pel·lícules i accions que el Choreoscope ha dut a terme enguany. Una vegada més aquest festival ha servit de sistema òptic per poder arribar a través de la gran pantalla al riquíssim ecosistema del cinema de dansa actual. Llarga vida al Choreoscope!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *