Subscriu-te

Una farsa molt ben resolta

V TEMPORADA D’ÒPERA DE CAMBRA DE BARCELONA. La scala di seta de Gioachino Rossini. Roberto Maietta. Irene Mas. Jorge Franco. Carles Pachón. Núria Vinyals. Elías Juan Ongay. Orquestra Barcelona Concertante. Dir. musical: Assunto Nese. Dir. artística i vocal: Raúl Gimenez. Dir. d’escena: Anna Ponce. Escenografia: alumnes de 3r del grau de disseny d’espai d’ELISAVA. TEATRE DE SARRIÀ. 3 DE FEBRER DE 2019.

L’òpera serà popular o no serà. Així podríem manifestar el desig per mantenir viu, apropar i dinamitzar un gènere musical que per a molts està vivint moments de crisi o, com a mínim, de replantejament. Quants de nosaltres coneix algú que no ha anat mai a l’òpera? O, potser podríem fer la pregunta a la inversa: quanta gent coneixem que vagi a l’òpera, que hi hagi anat o que tingui l’hàbit de fer-ho?

Si és veritat, com deia W. A. Mozart, que l’òpera és capaç d’elevar l’esperit, si la cultura és el pòsit palpable de la història humana o el millor que s’ha fet i s’ha dit durant la història, cal que aquesta, alta, baixa o de mitjana estatura, sigui oberta, plural, accessible i, en definitiva, popular. Perquè l’òpera implica perill, caos i desolació, com deia Werner Herzog, però també amor, passió i enveges, com la vida mateixa. I com la vida, necessita ser participada, necessita no caure en la isolació ni en la pobresa de la solitud i la incomprensió.

© Antoni Bofill

La proposta operística del Teatre de Sarrià obre l’òpera a la ciutat i, també, a noves generacions de cantants, instrumentistes i escenògrafs que fan seu aquest art escènic. Quin favor a l’òpera i quin exemple més digne!

El cap de setmana del 2 i 3 passats de febrer els Amics de l’Òpera de Sarrià donaven el tret de sortida a la cinquena Temporada d’Òpera de Cambra amb la producció de La scala di seta, una de les cinc farses operístiques compostes pel jove Gioachino Rossini a petició de l’empresari Antonio Cera per al seu Teatro San Moisè. Sota la direcció d’Assunto Nese, l’Orquestra Barcelona Concertante acompanyava sis joves intèrprets en l’execució d’aquest injustament oblidat títol operístic que, val la pena dir-ho, no s’interpretava a Barcelona des del 1977.

El públic omplia pràcticament de gom a gom el teatre. Un públic majoritàriament d’edat avançada però amb una significativa presència de gent jove, famílies i gent del barri –tal com es podia apreciar a l’inici i al final per les salutacions i trobades entre veïns. Un ambient agradable i càlid que va acollir amb interès les clarificadores notes sobre el programa que Roger Alier oferí abans de l’inici.

Comença l’espectacle –breu i d’un sol acte– amb l’obertura, veritable obra mestra d’aquesta composició, on els dinàmics i lleugers violins aviat donen pas a la secció de vents encarregada d’executar una harmonia elaborada i profunda en la qual es pot percebre l’estil d’un Rossini més madur i personal.

© Antoni Bofill

El llibret de l’òpera, de Giuseppe Maria Foppa, no és cap obra d’enginyeria literària, però de ben segur s’acollia al gust majoritari de l’època, encantat amb els embolics amorosos i els tripijocs fruit del safareig i el malentès. El personatge principal resulta que és el buffo, la figura còmica i ximple, representada aquí per Germano en la veu de baríton. Si un aspecte va sorprendre d’aquesta producció va ser la maduresa, la qualitat i el cos de la veu de Roberto Maietta, encarregat de defensar aquest paper principal i el qual va recollir la majoria dels aplaudiments.

Destacable va ser també l’aportació de la soprano Irene Mas fent el paper de Giulia, amb una veu poderosa i una lloable tècnica a l’hora d’enfrontar-se als ornaments característics del bel canto rossinià. Al seu costat, els joves Jorge Franco, Carles Pachón, Núria Vinyals i Elías Juan Ongay interpretaren els papers de Dorvil, Blansac, Lucilla i Dormont, respectivament, amb coherència i una interpretació excel·lent. En efecte, l’òpera va atreure i captivà el públic des de l’inici servint-se d’una direcció escènica intel·ligent, versemblant i molt capaç de reivindicar l’aspecte còmic, a càrrec d’Anna Ponces.

L’escenografia, senzilla i pensada per poder traslladar amb facilitat la producció, ens situava en uns temps que podrien ser els nostres, en una habitació en procés de trasllat que tant podria portar-nos a pensar en la imminent fugida de Giulia amb el seu recent espòs Dormont com també en la fugacitat de l’amor i la seducció en una època en què tot queda ràpidament desactualitzat.

Després de l’embolic, el final feliç que tots esperàvem. Un final feliç per a un projecte al qual desitgem que, malgrat els tripijocs habituals també en l’aspecte artístic i cultural a casa nostra, sàpiga fer-se un lloc i reivindicar-se amb tota la raó, la qualitat i la urgència de mantenir iniciatives com aquesta que l’acompanyen.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *