Subscriu-te

Una intuïció d’artista, una veu plena i una gran dama del lied

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN.
-Mercedes Gancedo, soprano. Bernardo Rambeaud, guitarra. Obres de Carlos Guastavino, Alberto Ginastera, Marlos Nobre, Heitor Villa-Lobos i Astor Piazzolla. MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA. 10 D’AGOST DE 2018.
-Katharina Konradi, soprano. Wolfram Rieger, piano. Obres de Felix Mendelssohn, Franz Schubert, Claude Debussy, Serguei Rachmàninov i Richard Strauss. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 17 D’AGOST DE 2018.
-Sarah Connolly, mezzosoprano. Malcolm Martineau, piano. Obres de Johannes Brahms, Gustav Mahler, Ivor Gurney, Richard Rodney Bennet i Frank Bridge. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 18 D’AGOST DE 2018.

No resulta fàcil integrar en una crítica tres recitals de característiques tan diverses com les que pretén aplegar aquesta. Tres recitals que pràcticament en comú només tenien ser interpretats per tres veus femenines i encara no totes de la mateixa corda: dues sopranos i una mezzo. Ni tan sols compartien generació, ni va ser en comú el marc, amb la feliç escapada del primer a un indret tan especial com el recuperat, encara que en condicions mínimes, monestir de Sant Quirze de Colera. D’antuvi ja hem de celebrar aquesta mateix diversitat de característiques, tant d’intèrprets com d’espais, una iniciativa d’un notable atractiu.

Mercedes Gancedo, soprano, i Bernardo Rambeaud, guitarra, al Monestir de Sant Quirze de Colera

El títol resulta indicatiu del que sintetitza el que van ser aquests tres recitals. A la jove soprano argentina Mercedes Gancedo, feliçment força activa entre nosaltres, li correspon el mèrit d’un instint artístic, d’aquest do especial de transmetre l’inefable, el més enllà de la literalitat, del paper imprès i del guió estricte. I aquesta virtut, òbviament, constitueix un patrimoni valuosíssim, sobretot en el delicat i exposat territori del lied.

A més, ho va fer amb un programa original –mèrit que també hem d’atribuir a ella– basat en obres dels seus compatriotes tan il·lustres com ho són de manera especial Carlos Guastavino i Alberto Ginastera, i també Astor Piazzolla, així com la figura senyera del brasiler Villa-Lobos. Quan es contempla l’extraordinària bellesa d’aquestes cançons, especialment les dels dos primers, un hom es pregunta per què no són més programades als recitals de lied tan transitats per una mateixa línia romàntica germànica, i no sols en schubertíades.

El Monestir de Sant Quirze de Colera és un dels nous espais que la Schubertíada a Vilabertran ha afegit al seu catàleg

Mercedes Gancedo va saber transmetre de manera molt refinada l’especial poètica d’un món cultural que ella ens va regalar amb esplendidesa de sensibilitat; i d’atenció al “no perceptible”. Al mateix temps hem de fer esment de l’altíssima qualitat de la col·laboració del guitarrista Bernardo Rambeaud. Va ser molt més que un acompanyant eficaç de la veu; va ser un protagonista, no es pot dir a part, però sí amb personalitat pròpia sense deixar de ser alhora i precisament per això un col·laborador ideal de la cantant.

Ens va semblar no exactament còmoda la soprano Katharina Konradi en el lied. Posseeix una veu de soprano més que lleugera, lírica, ferma, explícita en el sentit de projecció, molt apta per a l’esgarip operístic, però mancada de flexibilitat cromàtica, d’il·luminar matisos, d’enriquir i donar alè especial al seu cant; o sigui, també d’emocionar des de la subtilesa, des d’una poètica –disculpeu la insistència en el concepte, però estem parlant de lied– pròpia i d’una immersió convençuda plenament identificada amb l’esperit de cada obra.

La soprano Katharina Konradi i el pianista Wolfram Rieger van inaugurar oficialment la Schubertíada a Vilabertran

Amb un programa clarament romàntic –Mendelssohn, Schubert, Rachmàninov, Strauss–, les obres de Debussy no van suposar amb prou feines inflexió en la manera de dir-les. I va trobar-se més en aigües pròpies en el melodisme més convencional d’unes belles cançons del compositor rus. De Wolfram Rieger, resulta gratuït parlar-ne, atesa la reconeguda i tan habitual presència a l’Alt Empordà.

Sarah Connolly, una gran dama del lied, i Malcolm Martineau, a Vilabertran

Sarah Connolly és una autèntica gran dama de la lírica de les darreres dècades. És una presència impactant i és una veu de mezzosoprano invasiva, de ben cantar, de domini, de capacitat de comunicació, de profunditat i d’aquesta cosa tan indefinible que es diu classe; o senyoriu, o noblesa en el sentit de contrari a plebeu, sense abandonar mai l’àmbit artístic. Ja des dels primers versos de Gestillte Sehnsucht va imposar la rotunditat del seu art en un recital que va tenir en la primera part dedicada exclusivament al compositor hamburguès la part més feliç de la seva actuació. El liederisme de Brahms, com tota la seva obra, transcendeix el caràcter més lluminós del dels seus antecessors –especialment Schubert– i mostra la profunditat d’un discurs sense concessions, espès en càrrega emotiva, sense caure mai en el sentimentalisme fàcil. Brahms mai no és superficial, la seva música sempre és densa en rigor constructiu i en exigència sense fissures.

També els Kindertotenlieder de Mahler, aquest aplec emocionant i vívid, va ser camp propici a l’expressivitat expansiva de la cantant; és un món estètic que domina aclaparadorament i que va expressar sadollant els seus recursos.

El recital va acabar amb sis cançons de compositors moderns, que van tenir el mèrit de trencar amb el gran gruix tardoromàntic del recital, però que tampoc no van afegir, a part de l’interès intrínsec de la descoberta, grans dosis de substància al recital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *