Subscriu-te

Una OBC amb dues cares

© May/Zircus
© May/Zircus

TEMPORADA OBC. Sarah Chang, violí. Dir.: Vassili Sinaiski. Dvořák: Concert per a violí i orquestra. Xostakóvitx: Simfonia núm. 11. L’AUDITORI. 12 DE DESEMBRE DE 2014.

Per Lluís Trullén

Podríem parlar d’actuació desconcertant, vist el tractament divergent de les dues obres ofertes en aquest concert de la temporada de l’OBC. La primera part del programa era monogràficament dedicada al Concert per a violí de Dvořák, amb la gran Sarah Chang com a solista invitada, i la segona a la monumental Simfonia núm. 11, “l’Any 1905” de Xostakóvitx.

Una Sarah Chang lliurada, compromesa amb l’exigència i el rigor que sempre han marcat les seves actuacions, va trobar-se amb una orquestra que acomplia la seva tasca sense endinsar-se en la proposta extraordinària que a nivell interpretatiu oferia la solista americana. Chang vigilava amb rigor la sensibilitat i el romanticisme que desprèn la composició; cercava els matisos de l’oníric “Adagio ma non troppo” amb una dicció plena de sensibilitat i resolia els compromesos passatges rítmics del darrer moviment amb una claredat i majestuositat plena de bravura que propiciava uns colors i uns matisos del tot adients amb la música de Dvořák. Però l’OBC, amb una sonoritat excessiva, poc matisada en les línies musicals, desenvolupava un rol del tot secundari quan precisament la música concertant de Dvořák demana a l’orquestra un protagonisme constant. Sarah Chang, malgrat els aplaudiments del públic, no va oferir cap obra fora de programa.

La segona part se centrava en la monumental Simfonia núm. 11 de Xostakóvitx i la batuta de Vassili Sinaiski (que des que l’any 1973 va guanyar la Medalla d’Or del Concurs Karajan ha desenvolupat una intensa carrera) va transformar-se. Professor de direcció al prestigiós Conservatori de Sant Petersburg, Sinaiski coneix a la perfecció els més recòndits detalls del panorama simfònic rus. La Simfonia núm. 11 va ser escrita pels fets succeïts l’any 1905, amb la repressió de les tropes del tsar contra els treballadors de Sant Petersburg, i es va estrenar l’octubre de 1957, quaranta anys després de la Revolució Russa. Llàstima que el programa de mà ometés que darrere de la composició de Xostakóvitx, emprant un llenguatge subliminar hi ha una crítica ferotge contra la repressió soviètica sobre Hongria de l’any 1956. Irina, vídua de Xostakóvitx, explicava que en el decurs d’aquesta composició el seu marit sempre va tenir en ment la massacre de Budapest d’aquell 1956.

Com en aquells recordats anys a nivell interpretatiu de l’etapa de Franz-Paul Decker (molts dels professors de l’OBC continuen ocupant-hi els primers faristols), aquesta versió de Xostakóvitx va assolir un nivell altíssim. Cordes compactes, metall ferm, precisió en la percussió, fustes delicades; el sentit “motòric” de la rítmica de l’autor i la força interior que Sinaiski imprimia a la fortalesa del missatge propiciaven una lectura plena del dramatisme palès ja des de l’inici de la interpretació. Sens dubte, amb aquesta versió de la Simfonia núm. 11 l’OBC ha realitzat una de les millors actuacions del que portem de temporada. L’OBC en un mateix concert ens va ensenyar dues cares massa divergents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *