Subscriu-te

Una qüestió d’idoneïtat espacial

© Gran Teatre del Liceu

BCN CLÀSSICS. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Polifònica de Puig-reig. Davinia Rodríguez, soprano. María José Montiel, mezzosoprano. Vincenzo Costanzo, tenor. Simón Orfila, baix. Dir.: Josep Pons. Requiem de Giuseppe Verdi. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE FEBRER DE 2018.

Per Jaume Comellas

La música, com tot fet sonor, necessita un espai on la seva projecció pugui, a més de projectar-se, cabre. La naturalesa immaterial, intocable –valgui el divers joc connotatiu que té aquí l’expressió– no impedeix que tingui necessitat d’un recinte, d’un habitacle concret amb unes característiques idònies per ocupar-lo físicament. Estic segur que no acabo de fer cap afirmació herètica des de la perspectiva de la ciència exacta, i no diguem de la tecnologia…, ni tampoc, espero, de l’acústica. És evident que la música d’un Requiem de Verdi necessita més espai, més capacitat física, més volumetria, per instal·lar-s’hi, que no un quadern de la Música callada de Mompou o el Requiem de Mozart. Sobretot si hom l’ofereix en una versió consistent, vital, enèrgica, poderosa, molt operística i molt verdiana, com la que va proposar Josep Pons, amb un cor de la casa reforçat amb el de la Polifònica de Puig-reig i orquestra ben dotada.

© Gran Teatre del Liceu

Des del punt de vista del criteri director, i afegint-hi també la tasca del competent quadre de solistes vocals, els resultats van ser notables. Pons és un músic, ho hem dit diverses vegades, que té una capacitat particular de combinar amb eficàcia, hedonisme i transcendència. El problema va ser que les reconegudes virtuts de l’acústica del Palau de la Música no abasten plenament composicions de gran aparell simfonicocoral; i per aquest petit esgarip es va malmetre part d’uns resultats que haurien pogut ser molt més gratificants del que ho van ser. Haurien pogut enriquir més l’àmbit de la subtilesa, de la poètica i de l’inefable del que ho van fer un conjunt coral i orquestral massís, extravertit i ensems compacte, i un quadre vocal en el qual va destacar, dintre d’un nivell notable, la mezzosoprano madrilenya María José Montiel; a part queda el notabilíssim esforç del tenor Vincenzo Costanzo, que afectat per la recentíssima mort d’una persona molt propera, va saber superar, anant de més a menys, el context emotiu justament d’un rèquiem. La tòpica paradoxa del pallasso que ha de fer riure quan el cor li plora, aquí es va convertir en un haver de sobreposar el propi dolor al que havia de transmetre als espectadors. No era fàcil i amb un esforç evident, se’n va sortir molt bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *