Subscriu-te

Una solista i dos duets i mig

EL PRIMER PALAU. Andrea González Caballero, guitarra. Obres de Clerch, Albéniz, Rodrigo i Jiménez Manjón. Duo Vallés Vera (Miguel Vallés, saxòfon alt; Elisabeth Vera, piano). Obres de Brotons, Albright i Creston. / Roger Morelló, violoncel (Fuko Ishii, piano). Obres de Cassadó i Brahms. MazikDuo (Tolo Genestar, clarinet; Marc Sumsi, piano). Obres de Weinberg, Bloch i Schoenfield. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 8 i 15 D’OCTUBRE DE 2018.

El segon concert del cicle El Primer Palau s’encetava amb l’actuació de la guitarrista Andrea González Caballero. Guardonada en més d’una vintena de concursos i alumna de Manuel Barrueco, va iniciar el seu recital solista amb uns vistosos Preludios de primavera de Joaquín Clerch. Cubà com Leo Brouwer, i en certa manera protegit seu, les composicions de Clerch van servir perquè González Caballero demostrés un domini tècnic i una homogeneïtat de pulsació i de timbre que no s’arraulien davant del virtuosisme de la partitura, que venia a semblar un compendi d’efectes i recursos.

Andrea González Caballero

Les habilitats guitarrístiques de Caballero van quedar paleses igualment en l’efectista i idiomàtica transcripció per a guitarra de Torre Bermeja d’Isaac Albéniz, a la qual van seguir les Tres piezas españolas de Joaquín Rodrigo, interpretades amb tot rigor sobre el metrònom, diabòlic i compromès en les escales. González Caballero va ser tan resolutiva que va deixar poc marge per a la seducció i el lirisme, cosa que l’eixuta música de Rodrigo hauria agraït. Per acabar, una peça de saló com l’Aire vasco d’Antonio Giménez Manjón va permetre que González Caballero retés homenatge a la seva terra d’origen desplegant majors dots de lirisme i fent que la música prevalgués per primer cop –i això és quelcom que es troba a faltar en massa guitarristes– per sobre de la perfecció tècnica.

Duo Vallés Vera

A la segona part del concert, les obres escollides pel Duo Vallés Vera també posaven de manifest la destresa tècnica dels seus components. Per obrir l’actuació van interpretar la Sonata per a saxòfon alt i piano de Salvador Brotons: una obra complexa i plena de virtuosisme, molt ben explicada per aquest duet format al si del Conservatori del Liceu. Després de l’efectivitat de Brotons va ser el torn del segon moviment de la Sonata for alto saxophone and piano de William Albright: un lament contemporani (en la tradició dels laments barrocs), de profunda expressivitat, que a estones arribava a encongir el cor. Malgrat el final, que per massa anecdòtic trencava el clima dolorós de l’obra, els intèrprets van fer una gran tasca, amb un Miguel Vallés explorant amb absoluta musicalitat els límits sonors del saxòfon i una Elisabeth Vera del tot convincent al teclat.

Per acabar la seva actuació, van encertar-la amb una obra que va arrencar els aplaudiments sonors del públic: la Sonata for alto saxophone and piano de Paul Creston. De títol homònim a les dues obres anteriors, l’estètica desacomplexada de l’obra (cent per cent made in USA) i l’excel·lent treball cambrístic del duet va ser un molt bon final de concert.

El violoncel·lista Roger Morelló fou l’encarregat d’obrir el tercer concert del cicle. De so elegant i petit (i no és cap demèrit), Morelló va interpretar l’“Intermezzo” i la “Dansa final” de la Suite per a violoncel sol de Gaspar Cassadó. La simple elecció d’aquest començament demostrava la seva valentia interpretativa, atès el compromís que suposa una obra que Morelló va defensar amb riquesa de matisos, bravesa, gust i caràcter.

Si el so i l’aproximació a Cassadó eren òptims, l’elecció de la Sonata núm. 2, en Fa major de Johannes Brahms va causar menys bona impressió. No pas perquè Morelló no tingui la solvència per afrontar una obra així (que la té!), sinó pel concepte poc unitari en la interpretació entre el violoncel·lista reusenc i la pianista Fuko Ishii, que feia el paper (gens grat) d’ésser allò que es coneix com a “pianista acompanyant”. I aquí radicava el problema: en el fet que en una obra així el piano no és en absolut un simple acompanyant. Efectivament, Brahms difícilment arriba a convèncer si no hi ha un profund treball de cambra que, en aquest cas, es va trobar a faltar, tant pel que fa a balanços com de concepte general de l’obra.

MazikDuo

Just al contrari del que va veure’s a la segona part del concert, on el MazikDuo, integrat per Tolo Genestar al clarinet i Marc Sumsi al piano, va presentar un programa de música jueva. Més que pensar en un programa de concurs, aquesta sòlida formació va aprofitar el debut al Palau per presentar el seu primer treball discogràfic, titulat Jewish life, portraits of the past, amb el qual ja porten temps voltant per diversos escenaris i que té una gran coherència estètica.

Aquesta elecció va convèncer, no tant per la música en si com per l’actitud interpretativa de Sumsi i Genestar. Perquè, més que en cap altra de les actuacions vistes fins al moment, va fer la impressió que els dos músics (i potser el nom del duet, que vol dir “entremaliat” en hebreu, hi té quelcom a veure) s’ho passaven realment bé damunt l’escenari. El repertori amb regust klezhmer hi ajudava. Però no sols el repertori, sinó el profundíssim treball de cambra dels dos intèrprets, en què es desplegava tanta música que el virtuosisme aclaparador d’algunes de les peces quedava absolutament en segon terme. Una veritable proposta de concert, que va molt més enllà del que ofereix (i és molt!) un escenari com el d’El Primer Palau.

Imatge destacada: El violoncel·lista Roger Morelló, acompanyat de Fuko Ishii al piano

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *