Subscriu-te

Una “sonata barroca”

CLÀSSICA JOVE. Anna Urpina, violí. Dani Espasa, clave. Obres de Biber, Händel, Corelli, Martín-Quintero, Webern i Part. L’ATLÀNTIDA DE VIC. 3 DE JULIOL DE 2018.

L’esperit de la música barroca està fonamentalment dominat pels contrastos –en les dinàmiques, les articulacions, els tempi, els caràcters… En aquest sentit, es pot afirmar que el concert del duet integrat per Anna Urpina (violí) i Dani Espasa (clavecí i piano) al cicle Clàssica Jove de l’Atlàntida de Vic va ser un concert “barroc”. En efecte, el programa estava dividit en dos blocs ben diferenciats: un d’estrictament barroc (H. I. F. V. Biber, G. F. Händel i A. Corelli) i un altre que s’ha d’inscriure en l’àmbit de la música contemporània més adusta (A. Webern, F. Martín-Quintero i A. Pärt). De la mateixa manera que el contrast entre els diversos moviments que integren la sonata barroca és precisament allò que li dona unitat, la disparitat radical entre les dues parts del concert atorgava una estranya harmonia. Harmonia no només teòrica, sinó que s’aguantava gràcies a un altre element que té a veure amb la interpretació, i sense el qual el concert no hauria funcionat: l’expressivitat.

Fixem-nos en l’obra amb què s’encetava la vetllada: la primera de les Sonates del Rosari de Biber, la de l’Anunciació. La iconografia pietosa del segle XIX ha fet que d’aquesta escena ens formem una imatge molt endolcida i oblida l’abismal torbació d’aquella verge a qui un àngel acabava d’anunciar que infantaria Déu. La interpretació torrencial, desbordant, d’Urpina, manifestava l’astorament de Maria davant l’àngel –“Tot àngel és terrible”, escriu Rilke–; el seu balbucejar tremolós, tot adorant, més enllà dels tempi metronòmics i de les barres de compàs, la retòrica, tret definitori de la música barroca, va brillar. En aquest punt és important destacar l’estreta complicitat amb Espasa; tocar així –és a dir, “fer Música”– és arriscat, i encara més quan un no toca sol; no obstant això, la comunicació entre els músics fou fluida, i la interpretació, més enllà d’una monodia amb acompanyament –que ho era–, va esdevenir un autèntic “diàleg”, com el de Gabriel amb l’esposa de Josep.

La segona part, on el violí barroc va deixar pas al modern, i el clavecí al piano, començava amb una obra d’una gran sequedat, Quatre peces per a violí i piano, op. 7 d’Anton Webern. El filòsof i compositor Theodor W. Adorno afirmava que en la música de Webern els moviments propis de la forma sonata “s’atrofien en aforismes”, tot donant lloc a “una sèrie de seccions de diversos graus d’intensitat”; l’obra que comentem és exactament això: quatre seccions ben contrastants entre si (record “atrofiat” de la sonata barroca), d’una extensió mínima però d’una intensitat màxima. També aquí, com en tot el concert, van brillar la coordinació perfecta entre els intèrprets i l’expressivitat; una expressivitat, com correspon a l’estètica de l’obra, volgudament seca, deslligada de qualsevol referent melòdic o tonal; una expressivitat pura.

L’aridesa (o puresa expressiva) de la segona part va continuar amb l’estrena de Crepuscular de Francisco Martín-Quintero, una peça basada en el poema místic de Pere Gimferrer Unidad; es tracta d’una obra reclosa en si mateixa, necessàriament inaccessible, perquè aspira a suggerir allò a què no tenim accés: “el lugar del reencuentro”. L’execució fou precisa, mil·limetrada.

La vetllada, aquesta gran “sonata barroca”, encara ens deparava un contrast dins del contrast que significava la segona part: l’aspror –volguda, ho repetim– de Webern i de Martín-Quintero es va assuaujar amb l’atmosfera poètica, lírica, íntima, delicada, d’Spiegel im Spiegel (Mirall al mirall), del compositor estonià Arvo Pärt. El piano perlejava arpegis que semblaven desgranar-se en la pau d’un llac subterrani; excel·lia Espasa en el domini de la tímbrica, amb un so sempre net, sempre pur, mentre el violí, amb llargues arcades, enfilava una melodia aparentment vana, ascendint i descendint per l’escala de Do, però sostinguda de tal manera que, dins d’aquell conjunt sonor, exercia un efecte hipnòtic, embriagador, gairebé opiaci. El més bonic d’aquesta obra és que no s’acaba; senzillament cessa. Suggereix l’infinit, com un mirall reflectit en un mirall.

Imatge destacada: Dani Espasa i Anna Urpina (fotos d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *