Subscriu-te

Una trilogia Mozart-Da Ponte-Dei Furbi

© Caroline Morel Fontaine
© Caroline Morel Fontaine

COSÌ FAN DEI FURBI. Trilogia Mozart-Da Ponte. Versió lliure de Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Companyia Dei Furbi. Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcè i Marc Pujol. Direcció: Gemma Beltran. ESPAI BROSSA, LA SECA. (SALA JOAN BROSSA). 12 DE DESEMBRE DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Si fa un any i mig la companyia Dei Furbi ens sorprenia amb la seva particular visió de La flauta màgica de Mozart, Premi Max 2014 al millor espectacle musical, enguany filen més prim tot presentant en un sol espectacle un resum no pas d’una, no, sinó de tres òperes de Mozart; les conegudes com a trilogia Mozart-Da Ponte, fruit del binomi entre el compositor salzburguès i el llibretista italià Lorenzo Da Ponte. Una tasca agosarada, arriscada, que s’afegeix a la ja de per si difícil feina de versionar Mozart i aconseguir un resultat que conservi l’esperit expressiu de la seva música.

Dèiem en la ressenya dedicada a La flauta màgica, que l’espectacle que ofereix la companyia Dei Furbi és eminentment teatral, molt per sobre del caràcter musical, i, sense que això sigui un retret, en la trilogia Mozart aquesta característica s’accentua encara més. I és que tractar de resumir l’enrevessament de tres òperes de llibrets excelsos, com són els de Da Ponte, i amb una trama complexa per fer-ne un espectacle de poc més de una hora és, com dèiem, com a mínim arriscat.

La clau d’aquest espectacle rau en la possibilitat de transcendir els arguments individuals de cada òpera per generar-ne un de nou i superior que els unifica, tot donant sentit així a aquesta “trilogia Mozart” que és, de fet, una trilogia sobre el “llibertí”. Així, un pot anar descobrint a través de l’obra com, en clau d’humor i fins i tot de sàtira, els tòpics del llibertinatge més propi del segle XVIII són atacats per diversos flancs, fins a desmuntar el mite del llibertí, del Don Joan, Casanova o Da Ponte de torn, que descobreix com la seva virilitat és directament proporcional a la seva intel·ligència.

I en aquesta línia argumental única, un pot veure-hi tres perfils del llibertí: el Don Alfonso de Così fan tutte –que ja en la seva decrepitud i en absència de l’exercici del llibertinatge gaudeix provocant enganys de faldilles entre els joves beneits–, el comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro –un aristòcrata que ha perdut el “dret de cuixa” que la seva noblesa li concedia temps enrere i fracassa en l’intent d’aprofitar-se del seu estatus, essent burlat per tothom, fins i tot per la seva esposa– i, finalment, el Don Giovanni, prototipus exultant d’aquest mite del llibertinatge, que acaba transgredint les normes morals fins al punt de sucumbir-hi amb la seva vida.

© Caroline Morel Fontaine
© Caroline Morel Fontaine

Davant aquesta lectura interessant, la proposta de Gemma Beltran demana dels actors/cantants un tour de force d’agilitats físiques per tal d’omplir un espai escènic només ocupat per una faldilla/gàbia/cambra/amagatall gegant, altrament molt polivalent. Musicalment, les exigències no són menors, si bé el tractament musical de les òperes queda reduït a la seva mínima essència, sobretot en el cas de Le nozze di Figaro, de la qual només s’inclou la referència al “Non più andrai” de Figaro i a l’ària de Barbarina “L’ho perduta, me meschina”, un personatge menor en l’òpera, en benefici d’un moment teatral àlgid propi de la millor comèdia d’embolics. D’altra banda, una elecció en cap cas aleatòria, perquè un cop més es demostra que la proposta és més teatral que no pas musical, si bé les prestacions vocals dels actors/cantants són molt més que meritòries. I si bé l’adaptació harmònica d’alguns dels fragments resta brillantor o rotunditat a les àries, també és cert que els cinc actors/cantants que defensen l’obra a nivell musical, ho fan amb una solvència molt més que lloable.

Aquesta obra té el mèrit de provocar el riure per la quantitat de situacions hilarants que generen els actors en escena, però si un vol riure de valent, hi ajudarà el fet de conèixer a fons les tres òperes de Mozart i poder reconèixer peça per peça els passatges seleccionats i les transgressions –fins i tot per buleries.

Un espectacle, un cop més, que val la pena veure, aprofitant les vacances nadalenques, i que estarà en cartell fins a l’11 de gener.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *