IBERCAMERA. Orquestra Nacional de França. Dir.: Daniele Gatti. Mahler. L’AUDITORI. 12 DE MARÇ DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
L’any 2011 el director italià Daniele Gatti va ser l’escollit per l’Orquestra Filharmònica de Viena per dirigir la Novena Simfonia de Gustav Mahler en la commemoració del centenari de la seva mort. Aquell mateix any Gatti debutava a Ibercamera amb l’Orquestra Nacional de França –de la qual és titular des del setembre del 2008– amb un espectacular concert en què va sonar la Sisena Simfonia de Beethoven i La consagració de la primavera d’Stravinsky.
Enguany, Daniele Gatti i l’Orquestra Nacional de França han tornat a L’Auditori per oferir la seva versió de la Novena Simfonia de Mahler, un repte no pas fàcil i que posa a prova l’estat de forma d’una orquestra. Daniele Gatti ha anat adquirint els darrers anys un prestigi com més va més creixent, sobretot en el repertori simfònic alemany i en el repertori operístic del gran romanticisme –Wagner, Verdi, Mussorgski… I aconseguir que una orquestra de nivell que vivia, però, en un pla de discreció, torni a guanyar posicions fins a convertir-se en una de les orquestres de renom internacional, és una tasca meritòria, sobretot si tenim en compte que aquest canvi s’ha produït en molt poc temps.
Perquè, i en una obra com la Novena Simfonia de Mahler esdevé encara més palès, ens trobem amb un conjunt –orquestra i director– en què el director és l’autèntic líder i modelador del so de l’orquestra i de l’obra. Gatti no va deixar a l’atzar cap entrada, cap detall, cap dinàmica, amb una direcció tan precisa i atenta que gairebé sobtava per l’atenció demostrada, precisament, a allò més imperceptible i sense permetre que la tensió, l’atenció i la direcció de l’energia decaigués al llarg de l’hora i mitja seguida que dura la seva darrera simfonia.
En la versió de Gatti hi ha elements molt particulars, amb un segell molt propi. Gatti emfatitza molt els accents i hi dóna un valor independent, gairebé com si fossin les passes del compositor en aquest trànsit intermedi entre la vida i la mort, en aquesta avaluació d’un recorregut vital que no permet donar respostes a tot. Així és com se’ns mostrà l’“Andante comodo”, amb moments de gran lirisme de la corda en què Gatti va estar molt pendent del balanç del so i les intervencions dels solistes de vent i percussió, de gran impacte i alhora delicadesa.
El segon moviment, en què un cop més Mahler remet a la seva infantesa recurrent al ritme del ländler, Gatti va optar per la vehemència en les intervencions solistes. No hi podia faltar el caràcter burleta que sovint apareix en l’obra simfònica de Mahler, amb què el compositor sembla desafiar el destí mitjançant un repte musical que procura, segurament, criticar la societat que l’envolta, les contradiccions de la vida de l’home i els prejudicis instaurats al llarg d’una vida d’alegries i planys que intueix que arriba a la seva fi. També al tercer moviment Mahler sembla voler imposar la seva autoritat, amb un intent entre desesperat i valent per no deixar-se endur per la inèrcia. Hi trobem moments delicadíssims –que Gatti va fer ressaltar per sobre del marasme instrumental– en què un pot arribar a albirar un lliurar-se a l’esdevenidor. Però Mahler fa un darrer intent per dur la contrària, abans de lliurar-se ja definitivament, al quart moviment, a l’“Adagio” estremidor, que Daniele Gatti va desenvolupar cap a una extinció gradual, compensada i absolutament hipnòtica.
