Subscriu-te

Vespres de màgia

El Latvian Radio Choir va actuar els dies 6 i 7 a la basílica del Pi. © Antoni Bofill
El Latvian Radio Choir va actuar els dies 6 i 7 a la basílica del Pi. © Antoni Bofill

ARVO PÄRT A BARCELONA. Latvian Radio Choir. Dir.: Sigvards Klava. Liepaja Symphony Orchestra Quartet. Rihards Millers, baríton. Janis Kursevs, tenor. Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau de la Música (Josep Vila i Casañas, director). Cor de Noies de l’Orfeó Català (Pere-Lluís Biosca, director). Cor Infantil de l’Orfeó Català (Glòria Coma i Pedrals, directora). Pau Casan, piano. Mercè Borràs, orgue. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL PI. 6, 7, i 8 DE MARÇ DE 2015.

Per Sergi Moreno-Lasalle

Amb motiu del 80è aniversari del compositor estonià Arvo Pärt, la Fundació Palau de la Música-Orfeó Català ha organitzat aquest primer cap de setmana de març un petit cicle de tres concerts amb el bo i millor de les obres corals de Pärt en un marc incomparable com és la basílica gòtica de Santa Maria del Pi, a Barcelona. L’èxit del cicle s’ha demostrat ja d’entrada: l’església va ser plena a vessar en tots tres concerts. No és estrany: Pärt atreu, sedueix i, no debades, és el compositor viu més interpretat arreu del món.

El públic va omplir de gom a gom la basílica del Pi els tres dies de concert
El públic va omplir de gom a gom la basílica del Pi els tres dies de concert

La màgia va ser un dels elements omnipresents en tot el cicle. Aquell misteri còsmic que busca revelar Pärt en les seves creacions es va fer present sota les voltes gòtiques de Barcelona. La màgia del lloc, de l’entorn, de la mateixa música, a vegades d’origen incert, estenent-se per l’espai diàfan, la màgia de l’emoció continguda que finalment es deixondeix, la màgia del silenci respectuós d’un públic abocat… i la de tocs de campanes oportunament escaients.

El primer concert prometia màgia. Se’ns plantejava un diàleg entre dues visions diferents del que hom s’entossudeix a anomenar “minimalisme sacre”. La musicologia més recent creu que aquesta és una idea ja sobrepassada, que no existeix aquesta mena d’escola o moviment, sinó que és per la feliç coincidència en el temps de visions espirituals en la música. L’esperit d’etiquetatge comercial facilita, però també traeix la comprensió del producte. Dues visions, dos mons diferents en la concepció musical que van dialogar de manera magnífica: d’una banda, la radical austeritat de les micropolifonies de Pärt, de l’altra les multipolifonies saturades de Vivancos. Dos conceptes aparentment antagònics però que comparteixen finalitat: la d’elevar l’oient a una bellesa sublim. El concert s’inicià amb una excel·lent però poc coneguda obra de Pärt, Triodion, vast atri de presentació del que el cicle de concerts donaria de si, que dialogà amb l’impactant Le cri des bergers de Vivancos, una obra sense text però d’evident esperit representatiu i que culminà amb un màgic (i casual) repic de campanes molt oportú. Dues de les obres més conegudes de Pärt, el Nunc dimittis i el celebèrrim Magnificat emmarcaren el plat fort de la vetllada; i l’estrena a casa nostra d’O Virgo splendens de Vivancos, una obra que, humilment, qui escriu aquestes ratlles troba sensacional, captivadora en la seva recerca d’efectes vocals (estereofonies, ús d’harmònics, clústers, etc.) i que demostra un cop més la vàlua compositiva del seu autor. Vivancos triomfà de nou en aquest diàleg compositiu amb Aeternam, i el concert es va cloure amb el no menys cèlebre Da pacem Domine de Pärt. La interpretació del Cor de la Ràdio de Letònia va ser clau, malgrat el so fred i la tècnica de cap, poc habitual en aquestes latituds, però potser decididament escaient en aquest tipus de música. L’encert va ser total però desigual, i curiosament els desajustaments més grans es van produir en les obres més representades. La presència d’ambdós compositors també tingué el seu efecte, gairebé com si d’estrelles de cinema o de futbolistes de pilota d’or es tractés.

Bernat Vivancos i Arvo Pärt rebent els aplaudiments del públic en el concert del dia 6 de març. © Antoni Bofill
Bernat Vivancos i Arvo Pärt rebent els aplaudiments del públic en el concert del dia 6 de març. © Antoni Bofill

Si divendres ens havíem quedat amb molt bon sabor d’oïda, dissabte no podia ser menys. I a fe que no ho va ser: repetien intèrprets, ara acompanyats per un petit grup instrumental de la mateixa procedència, i repetien compositors amb l’afegitó d’una simpàtica i ensucrada peça de Peteris Vasks, un compositor que, ho confesso, em té corprès des del primer compàs que el vaig sentir: The fruit of silence no és la seva millor obra, però fa de molt bon parió a l’esperit del cicle. Solfeggio de Pärt inicià el concert: és una obra anodina, però té el seu efecte i per iniciar una vetllada queda molt bé. Reaparegué Vivancos, amb l’estrena ara mundial del seu Lasciatemi morire, una paràfrasi del de Monteverdi que novament captivà per la seva recerca musical i les complexes harmonies tendents a l’horror vacui. Totes tres peces no eren res més que un pretext d’introducció per a la que havia de ser la part més important del concert: la “monumental” Passió segons sant Joan de Pärt, paradigma de l’estil que ha fet cèlebre el compositor. Les volgudes cometes de “monumental” no han estat arbitràries: no és una obra grandiloqüent ni ho pretén ser; tampoc no és una obra efectista ni teatral, i defuig i evita l’emoció que el tema ha requerit al llarg de la història de la música. És una obra llarga, sí, però és més el procés temporal iniciàtic que no pas el còmput total el que la fa gran. M’explico: durant més d’una hora el relat pasqual se’ns presenta nu, fred, sense cap càrrega emotiva; l’austeritat musical hi és extrema, no hi ha veritables melodies, sinó desplegaments d’acords i els accents i ritmes vénen regits per la prosòdia llatina; els solistes (Jesús i Pilat, el quartet Evangelista) no dramatitzen, només transmeten amb respecte distant el relat de sant Joan, i només la turba jueva del cor i l’orgue fan contrasts dinàmics momentanis. És un llarg procés que tensa justament per la manca de tensió, s’enriqueix en la falta de riquesa, emociona en la falta d’emoció, com un mantra recurrent fins que, oh màgia, l’emoció es desborda i deixondeix: Crist és a la creu, set paraules i de nou el campanar del Pi tocant les deu just en el moment del traspàs. Màgia en estat pur. El cor final: emoció en estat pur. El misteri còsmic revelat.

Actuació del Cor de Noies de l’Orfeó Català. © Antoni Bofill
Actuació del Cor de Noies de l’Orfeó Català. © Antoni Bofill
Actuació del Cor Infantil de l’Orfeó Català. © Antoni Bofill
Actuació del Cor Infantil de l’Orfeó Català. © Antoni Bofill

Si el Cor de la Ràdio de Letònia s’acomiadava de la seva estrena barcelonina amb un nivell molt alt, molta era l’expectació per sentir les forces de casa en el tercer concert diumenge a la tarda, íntegrament dedicat al compositor estonià. Res a dir en aquest sentit, ni res a envejar: la solvència fou evident, el resultat musical excel·lent. Si la mestria de Mercè Sanchis a l’orgue és indiscutible (l’aportació de Pärt a l’instrument no és cabdal, però sí summament interessant), igualment solvents són els cors del Palau, des dels divertits gestos dels nois i noies del Cor Infantil (dues de les Cinc cançons infantils de Pärt, únic exemple present al cicle del Pärt abans de l’estil tintinnabuli) a l’elegància del Cor de Noies, dirigides pel no menys elegant Pere-Lluís Biosca, de gest sobri i efectiu.

Actuació de l’Orfeó Català. © Antoni Bofill
Actuació de l’Orfeó Català. © Antoni Bofill
Actuació del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill
Actuació del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill

L’Orfeó ens oferia una altra obra significativa de Pärt, el Salve Regina, una obra que, com la Passió, reserva els moments més corprenedors per al final, i que l’Orfeó interpretà amb grans afecte i efecte sota la mirada lúcida de Josep Vila. Un concert, doncs, excel·lent, i fins i tot comparativament millor en casos concrets. La comparació era fàcil, es repetien dues obres del concert de divendres. És qüestió de gustos, o sigui que no entrarem en discussions sobre si és millor el so fred i alt dels letons, o el càlid i corporal dels catalans. En tots cas el Nunc dimittis del Cor de Cambra sonà molt diferent, més terrenal i emotiu, més bonic en el solo de soprano, però més insegur en la lectura general. Ens rendim, però, a l’efecte estereofònic del Da pacem Domine, amb tots els cors encerclant el públic en tot el perímetre de la basílica. Màgia de nou. Un excel·lent final de cicle. Tornarem a viure vespres així? Difícilment… Segur que sí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *