Subscriu-te

Veus d’un altre planeta

Gregory Kunde i Mariella Devia. © Javier del Real
Gregory Kunde i Mariella Devia. © Javier del Real

ROBERTO DEVEREUX de Gaetano Donizetti. Llibret de Salvatore Cammarano. Mariella Devia. Gregory Kunde. Marco Caria. Silvia Tro Santafé. Juan Antonio Sanabria. Andrea Mastroni. Sebastián Covarrubias. Koba Sardalashvili. Cor i orquestra titulars del Teatro Real de Madrid. Dir. escènica: Alessandro Talevi. Dir. musical: Bruno Campanella. Producció de la Welsh National Opera de Cardiff. TEATRO REAL DE MADRID. 28 DE SETEMBRE DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Confesso que el trànsit de Madrid em va fer una mala passada i vaig arribar tres minuts tard a la funció. I això que en principi semblava una mala jugada, va resultar tenir una lectura inesperada i del tot positiva. El Teatro Real disposa d’una sala condicionada per a les víctimes dels retards, els embussos o els oblits de darrera hora… situada a un lateral de la cinquena planta de la sala de butaques, just al costat de la graderia que ocupa el també conegut com “galliner”, i just també per sobre de l’escenari. Una sala separada només per una fina reixa que permet l’entrada del so natural i en viu de la sala, i que –com vostès saben, com que el so tendeix a pujar– fa que l’acústica a les altures sigui no gens menyspreable. Una sala també amb butaques prou còmodes on poder sentir en viu i veure en directe, gràcies a una pantalla gran i un circuit de producció de televisió intern, la representació amb primers plans i generals de solistes, escena i orquestra i director, gairebé com si s’estigués en un cinema. Una pantalla, de fet, com les dues situades a costat i costat de ferradura i a nivell de cinquè pis que permet la visió a tots aquells situats a localitats amb visibilitat reduïda. Per tant, el que semblava d’entrada una mala jugada del destí, va resultar una alternativa prou atractiva de veure la primera part d’aquest Roberto Devereux de Donizetti protagonitzat per veus d’un altre planeta. Valgui aquesta introducció per lloar la infraestructura posada a disposició de l’espectador en cas d’accidents temporals com el meu, que no pocs teatres haurien d’envejar.

La perspectiva de la meva localització al llarg de la primera part de la funció va propiciar aquesta sensació d’estar escoltant veus provinents d’un lloc misteriós, ja que mentre el so pujava per la meva esquerra, a la pantalla veia en temps real i sense no gens de retard el primer pla dels magnífics cantants que protagonitzen una de les òperes de la trilogia Tudor, potser la menys coneguda, tot produint un efecte un pèl estrany en sentir que imatge i so no provenien del mateix lloc. Els primers plans permetien, també, percebre detalls que la imatge en directe des de l’escena dissimula. I és que, malgrat que ja sigui sabut de tots, ni Mariella Devia ni Gregory Kunde són cantants en els inicis de la seva carrera i, tanmateix, sembla que els anys no passin per a ells, ans al contrari, cada any d’experiència que sumen perfecciona i arrodoneix una tècnica i una salut vocal que deixen del tot bocabadats. Els primers plans revelaven no només les línies d’expressió pròpies del pas del temps, sinó també el magnífic instrument que és el cos humà posat a disposició de la música. Veure la Devia o Kunde, com també la valenciana Silvia Tro Santafé i el per mi desconegut fins al moment Marco Caria en la distància curta, però escoltant la potència de la seva veu en la distància salvada entre l’escenari i la sala on érem, va ser una experiència brutal, una lliçó de tècnica i professionalitat admirables. La de dilluns fou una nit estratosfèrica que –vés a saber si pels efectes de la lluna vermella de la nit anterior– va trobar tots els cantants en estat de gràcia, com així va confirmar una audiència lliurada, generosa en aplaudiments i ovacions al final de la funció. No era per a menys.

Roberto Devereux és una d’aquelles òperes de Donizetti de llibret no excessivament treballat entorn d’un drama que es veu de ben lluny com acabarà. Però això no impedeix gaudir des del principi fins al final amb la dedicació musical dels intèrprets d’una música amb moments de gran inspiració i parts de gran virtuosisme. Com passa amb tantes obres d’aquesta època i d’aquest estil, el bel canto o es programa amb veus de gran calibre i musicalitat o l’òpera pot esdevenir un episodi tediós, perquè l’acompanyament orquestral no pot suplir la responsabilitat atorgada a les veus. Pel contrari, si l’òpera disposa de veus com les que ressenyem, la representació es fa curta, poc més de dues hores!, i hom voldria tornar a començar des del principi per poder viure instants gloriosos com els que ens ha ofert.

© Javier del Real
© Javier del Real

L’única de les òperes de la trilogia Tudor (amb Anna Bolena i Maria Stuarda) que porta com a títol el d’un dels amants de les reines –quan el nom que hauria de dur és Elisabetta d’Inghilterra– no deixa, però, dubte sobre el protagonisme, que recau, és clar, en la reina. Caracteritzada com a tal i amb la connotació aràcnida ideada per Alessandro Talevi –únic element original present en aquesta producció senzilla però prou efectiva–, Mariella Devia regnà des de la seva sortida a escena fins a la seva escena final com la reina del bel canto que és, amb una veu rodona, homogènia, immaculada malgrat el pas (i el pes) dels anys, una emissió impecable i una flexibilitat gloriosa. La seva escena final és estratosfèrica, i no pas pels sobreaguts –que no estalvia, però que tampoc no ofereix gratuïtament–, sinó per la seva línia de cant, que sembla inextingible i et transporta a un altre planeta, el seu planeta. Un planeta on també hi ha Gregory Kunde, posat humà i veu masculina amb un so, però, potent com un coet, acerat com un cometa, voluble com una aurora boreal. Una veu plena i generosa, que va oferir una lectura de la seva ària “Come un spirto angelico” i cabaletta del segon acte impressionant, heroica alhora que elegant i delicada en un exercici de bel cantare de manual. Kunde conserva el bo i millor de la tècnica belcantista pròpia d’una llarga carrera en aquest repertori i l’adequa a unes possibilitats vocals ara triplicades en volum i potència, cosa que no va ser obstacle per oferir pianíssims, messa di voce de gran bellesa i un registre agut que no sembla acusar els canvis que ha viscut la seva veu en la darrera dècada.

La mezzosoprano valenciana Silvia Tro Santafé va oferir una lectura d’extrema dolcesa en el rol de la rival de la reina, la duquessa de Nottingham, Sara, estimada de Roberto malgrat ser esposa d’un altre. La veu de la mezzo espanyola és rodona i amorosida, cosa que ella posa al servei de la música, amb pàgines de gran bellesa com “Al afflitto e dolce il pianto”. Fou un descobriment el baríton italià Marco Caria, veu belcantista amb ressonàncies brillants en el registre agut i una línia de cant de gran elegància. Tant de bo hi hagi ocasió de sentir-lo al Gran Teatre del Liceu, perquè es tracta d’un cantant per no perdre-li la pista.

Completaren el repartiment les veus solvents de Juan Antonio Sanabria, Andrea Mastroni, Sebastián Covarrubias i Koba Sardalashvili, amb el cor titular del Teatro Real, de magnífica prestació sota la direcció vibrant i sempre atenta als cantants de l’experimentat Bruno Campanella.