Subscriu-te

Viatjar a la Lluna sense impostures

El pianista Simon Trpčeski. © Lube Saveski (foto d’arxiu)
El pianista Simon Trpčeski. © Lube Saveski (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Simon Trpčeski, piano. Dir.: Michal Nesterowicz. Obres de Casablancas, Prokófiev i Dvořák. L’AUDITORI. 10 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

El 20 de juliol de 1969 l’astronauta més famós de la història, Neil Armstrong, es convertia en el primer home a posar un peu a la Lluna com a resultat del seu viatge amb Buzz Aldrin en la missió de l’Apollo 11. Quaranta anys després vam poder conèixer que el viatger nord-americà portava aleshores una banda sonora escollida: la música per a theremin gravada per Samuel J. Hoffman i la famosa Simfonia del Nou Món de Dvořák. Amb una història com aquesta l’OBC donava forma al segon programa de la seva temporada, un viatge per grans obres amb la peça del compositor bohemi com a protagonista, acompanyada del Concert per a piano i orquestra núm. 3, en Do major de Prokófiev i Darkness Visible de Benet Casablancas.

Aquesta obra del compositor català, elaborada el 2008, ja va endinsar el públic en el viatge espacial que suposava el concert. Casablancas és un gran cinèfil i aquesta marca sempre es pot notar en les seves obres, especialment les orquestrals. Com si es tractés de l’inici d’una pel·lícula de Kubrick que ens fa viatjar a través de l’atmosfera, Darkness Visible construeix un àmbit sonor ple de foscor i desorientació guarnides d’impulsos instrumentals que esquitxen tota la massa tímbrica de fons. Tot i així, l’obra es torna aviat excessivament regular, amb poques textures més enllà dels cops d’intensitat, cosa a la qual tampoc no van ajudar una direcció i interpretació massa metronòmiques. Les seccions lentes i en pianissimo de l’obra, però, són molt interessants en aquesta obra i la matèria tímbrica aconseguida en els solos –com és el cas del violoncel, concertino, flauta o fagot– és excel·lent i plena de calidesa.

Si parlem d’obres en què la calidesa de la fusta (vent o corda) sigui vital, inevitablement sorgiran els grans noms de la composició russa de principi del segle XX i una de les seves obres mestres és el concert per a piano de Prokófiev escollit per l’OBC. Per això, l’orquestra va convidar a qui va resultar una gran estrella, ple de llum amb senzillesa. El macedoni Simon Trpčeski va ser el pianista convidat per interpretar l’obra i la seva interpretació va esdevenir un luxe inesperat. Lluny dels nous corrents de joves pianistes de lírica desbordant i velocitats impossibles, Trpčeski es va presentar com un pianista modern, amb formes fins i tot pròpies d’altres tipus de música, com el jazz o la moderna, i amb una tranquil·litat i facilitat al piano delicioses. Quina delicadesa en les escales ascendents del primer moviment, quina màgia als seus dits surant sobre el teclat. El públic vam començar a veure els planetes d’aquests particular viatge espacial amb el solo del segon moviment, amb uns sons lleugers com a esferes celestes, i d’altres densos com el planeta Mart. Un contundent final de la primera part, ben dirigida per Michal Nesterowicz, va brillar amb l’arribada del seu moment estel·lar, la Simfonia del Nou Món.

No és tan estranya, la decisió de Neil Armstrong, de portar a la Lluna la simfonia de Dvořák, no només per la clara magnificència dels temes. La història original de la composició de l’obra ens parla d’un altre viatge, el del compositor bohemi als Estats Units per encarregar-se el 1891 de la direcció del Conservatori Nacional de Nova York, lloc on es va enamorar dels sons de les músiques ameríndies i negres. És a dir, una altra història d’un gran viatge de la Humanitat, la d’anys d’immigració nord-americana. El resultat és una obra de dimensions gegants que resumeix tots els grans somnis humans i mou sensibilitats anys i anys més tard. El director convidat per l’OBC, Michal Nesterowicz, deixa entreveure clarament que coneix l’obra al detall. Tot i donar-se certs problemes en la coordinació dels grans moments de tutti amb l’OBC –de la mateixa manera que va anar passant en tot el concert–, aquest polonès és un director poètic carregat de dolçor en els passatges lents i de grans melodies de Dvořák i que en el famosíssim quart moviment de l’obra ens va mostrar tot un ventall de moviments que marcaven un estudi incisiu de l’obra. I així és ben fàcil viatjar a la Lluna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *