Subscriu-te

Crítica

“Victus 1714”, un concert amb història

Un instant del concert “Victus 1714”, que inaugurava la temporada 2013-14 de la Simfònica del Vallès al Palau de la Música. © Jofre Blesa
Un instant del concert “Victus 1714”, que inaugurava la temporada 2013-14 de la Simfònica del Vallès al Palau de la Música. © Jofre Blesa

SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Madrigal. Mar Ulldemolins i Xavier Pomerol, narradors. Dir.: Rubén Gimeno. “Victus 1714” (inspirat en la novel·la d’Albert Sánchez Piñol). PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE SETEMBRE DE 2013.

Per Lluís Trullén

Emmarcat en els actes oficials del Tricentenari del setge a Barcelona, l’Orquestra Simfònica del Vallès va inaugurar la temporada Simfònics al Palau amb el concert “Victus 1714”.

Música i literatura unides en un concert que en aquests moments va assolir una dimensió més enllà de l’aspecte artístic. Un líder en vendes de la literatura al nostre país com és Victus d’Albert Sánchez Piñol i la música del període barroc van ser la base perquè Jordi Cos realitzés una adaptació en què la narració dels fets del setge a Barcelona venien acompanyats de música de Händel, Valls, Purcell, Lully o Bach, entre altres compositors. Amb direcció escènica de Jordi Oriol, Mar Ulldemolins i Xavier Pomerol narraven els moments previs i les heroïcitats dels catalans en el setge de la ciutat mentre unes acurades projeccions sobre l’orgue del Palau creaven una atmosfera que ajudava a atorgar més dramatisme a la història. El resultat de combinar música i literatura podia resultar complexa, però cal dir que en el disseny del concert Jordi Cos va aconseguir un treball digníssim. Cercar obres com la Marxa del régiment de Turenne –marxa del regiment Maine, hereu del de Turenne, que va participar en el setge de Barcelona– de Lully, la música atrevida en les harmonies de Francesc Valls (representada en el Cor dels destins i en la Composición enarmónica para instrumentos de arco) o incorporar El cant de la Senyera malgrat la seva posterioritat en el temps, ajudava a augmentar la força narrativa que comportava el setge, la lluita i l’heroica caiguda de la ciutat. De totes maneres, la idoneïtat de la música podria ser discutida quant a la intenció final. Té poc a veure una cantata de Bach o un concerto grosso de Corelli en el context dels fets. La inclusió de la música d’autors catalans contemporanis de la plenitud del segle XVIII resultaria en certs moments més adient. Un pròleg amb música de Vivaldi, Bach, Caldara i amb la música d’El cant dels ocells –amb què es va donar la benvinguda a l’arxiduc Carles III a Barcelona– iniciava el recorregut historicomusical, en el qual l’OSV i el Cor Madrigal, tots dirigits per Rubén Gimeno, acompanyaven la narració d’una Mar Ulldemolins que va estar esplèndida, tant en dicció com en el mesurat dramatisme en totes les seves intervencions, i la rauxa que constantment imprimia un lliurat Xavier Pomerol.

L’OSV es trobava còmoda, en general, en una selecció d’obres que per les seves característiques no sol figurar en el seu repertori. Malgrat tot, en el Concerto grosso, op. 6 núm. 4 de Corelli o en la simfonia Il piu bel nome de Caldara, el gruix del color de la sonoritat resultava excessiva, o fins i tot en la Cantata BWV 147 es trobava a faltar la calidesa de les versions amb menor presència instrumental. Però el reclam de la música com l’esmentada cantata de Bach, la Dansa dels esperits de Gluck, i com a final triomfal l’anthem de la coronació en honor de Jordi II, Zadok, the Priest (popularitzat com a música de l’himne de la Champions League), van convertir-se per la seva popularitat en obres escollides per acompanyar la narració dels fragments de la novel·la de Sánchez Piñol.

El Cor Madrigal va ser la formació coral d’aquest concert. © Jofre Blesa
El Cor Madrigal va ser la formació coral d’aquest concert. © Jofre Blesa

El Cor Madrigal, que és dirigit per Mireia Barrera, va estar en tot el programa a un gran nivell interpretatiu, des d’El cant dels ocells fins a la música de Händel, tot mostrant una afinació acurada i delicadesa expressiva com en el Cor dels destins de Francesc Valls.

Un reclam literari atraient per al públic, una música extreta majoritàriament de reconegudes obres del Barroc i el moment que està vivint el país invitaven perquè el Palau presentés una gran entrada de púbic. Al final del concert grans aplaudiments, amb la interpretació de l’“Al·leluia” d’El Messies de Händel, El cant de la Senyera i amb crits en pro de la independència d’una part del públic com a comiat de quelcom més que un concert celebrat en un marc de tanta història com el Palau.

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter