Subscriu-te

Vint anys d’El Primer Palau (I)

La violoncel·lista Marion Platero (foto d’arxiu)
La violoncel·lista Marion Platero (foto d’arxiu)

EL PRIMER PALAU 2015. Rosalía Gómez Lasheras, piano. Gabriel Ureña, violoncel (amb Sofiya Kagan, piano). Ander Tellería, acordió. Marion Platero, violoncel (amb Miguel Ángel Ortega Chavaldas, piano). PALAU DE LA MÚSICA. 1 I 8 D’OCTUBRE DE 2015.

Per Josep Barcons Palau

1996-2016: vint anys de veure com, tardor rere tardor, una pila de joves músics han anat pujant a l’escenari del Palau de la Música per fer el seu “Primer Palau” en el cicle de concerts homònim. D’entrada, s’imposa la felicitació als forjadors d’un certamen que –talment doctors Frankensteins de la programació– van saber crear una criatura híbrida entre el concurs i el cicle de concerts. Una criatura concebuda amb noblesa d’ideals i de matèria, la qual cosa ha garantit un resultat no gens monstruós. I és que permetre que joves músics talentosos debutin en recital en una sala tan emblemàtica com aquesta, només podia donar un resultat bell i fructífer que ja fa vint anys que dura.

Per celebrar-ho, el programa d’enguany recull testimonis agraïts d’alguns dels guardonats en aquestes dues dècades, els noms dels quals congratula de veure en la primera línia de diverses temporades i festivals. I això és un mèrit, perquè no sempre els concursos encerten a premiar noms que després facin carrera. Felicitats, doncs, també a aquells que han tingut la vista de premiar-los. I felicitats, és clar, als guardonats, entre els quals cal comptar Juan de la Rubia, Arnau Tomàs, José Enrique Bagaría, José Menor, Enric Martínez-Castignani, Javier Perianes, el Cuarteto Quiroga o Francesco Tristano, que van fer el seu Primer Palau en algun any d’aquestes d’aquests vint anys, quan tenien aproximadament vint anys.

En vint anys han canviat moltes coses. Potser la més notòria, el tipus de públic, que avui està format en gran mesura per un exèrcit de turistes que –càmera a la mà– se senten atrets per una entrada a la sala modernista més econòmica que no la de la visita turística; i, de retruc, respecten poc o no gens el pacte tàcit de no aplaudir entre moviment i moviment d’una sonata, perquè semblen estar més interessats en el continent que no pas en el contingut del que es presenta.

El que no ha canviat, per més que passi el temps, és la il·lusió amb què els intèrprets pugen a fer el seu primer recital al Palau. Tot i que (i això sí que ha canviat progressivament) els concursants d’avui exhibeixen unes biografies que –amb una internacionalització cada cop més en voga, i amb els pertinents efluvis d’economia creativa en el redactat– fa que semblin ja primeres figures de renom internacional, cosa que òbviament encara no són. Què hi diran, al seu currículum, si veritablement ho arriben a ser? No pot ser que avui, amb vint-i-pocs anys, ja hagin tocat en les més prestigioses sales del món (és indissociable l’epítet del substantiu!: sembla que totes les sales avui són prestigioses…) i hagin estat dirigits per les millors batutes. Bé: sí que pot ser, però el que no hi afegeixen és que en la majoria dels casos ha estat en projectes estudiantils o com a tutti d’una orquestra de joves…

La pianista Rosalía Gómez (foto d’arxiu)
La pianista Rosalía Gómez (foto d’arxiu)

Aquest sembla el cas de la pianista gallega Rosalía Gómez, que va ser l’encarregada d’obrir el primer dels quatre concerts del cicle. Una pianista sens dubte talentosa, que ha tingut l’honor de tocar com a solista sota la batuta de Philippe Herreweghe. Tot i la notable tècnica i la pulcritud del so (amb predilecció per l’articulació picada), la Sonata núm. 28 de Beethoven no va acabar d’estar del tot a lloc, amb algunes brutícies en els passatges de més gran entremaliadura polifònica i un plantejament al qual faltava –tot i aconseguir una notable delicadesa sonora en els passatges més límpids– rang dinàmic, corpulència sonora i una major capacitat comunicativa. Tant el Corpus Christi en Sevilla d’Albéniz com la Gran Polonesa brillant, op. 22 de F. Chopin que completaven el programa foren presentades amb poc dramatisme viscut, si bé el Chopin venia precedit d’un Andante spianato d’homogeneïtat admirable en els arpegis de la mà esquerra, coixí per a la bellesa plàcida de la mà dreta.

El violoncel·lista Gabriel Ureña (foto d’arxiu)
El violoncel·lista Gabriel Ureña (foto d’arxiu)

A la segona part, el violoncel·lista Gabriel Ureña va heure-se-les també amb Beethoven (la Sonata núm. 3), amb un major tremp, presència i impetuositat que la músic que l’havia precedit. Amb bon so, aquest deixeble de Natalia Gutman va continuar amb les encisadores Fantasiestücke, op. 73 de Robert Schumann, abordades amb solvència al costat de la pianista que el va acompanyar tot el recital: Sofiya Kagan. Per aquesta dimensió de “pianista acompanyant”, quedava minvat l’equilibri cambrístic entre els dos músics, tot passant a ser la segona subsidiària del primer i repercutint en l’interès de les versions. Per acabar, els Requiebros de Gaspar Cassadó van posar la nota més virtuosística a aquest jove que apunta maneres.

L’acordionista Ander Tellería. © J. M. Bielsa (foto d’arxiu)
L’acordionista Ander Tellería. © J. M. Bielsa (foto d’arxiu)

El segon concert presentava Ander Tellería a la primera part i Marion Platero a la segona. Tellería és un jove basc, deixeble de l’acordionista Iñaki Alberdi. És un molt bon músic i la seva innegable competència amb l’acordió l’ha portat a obrir-hi nous camins, tot interessant-se per l’organologia. Prova d’això és l’instrument amb el qual va tocar: un acordió d’afinació mesotònica fruit de la seva aproximació a la música antiga. Amb aquest instrument va interpretar una batalla i un tiento de dos genials organistes del barroc hispànic: Joan Baptista Cabanilles i Francisco Correa de Arauxo, en unes versions plenes de vigor, amb absoluta claredat en les veus i els procediments imitatius. Però l’acordió no és l’orgue, i calia oblidar-se de la potència de la trompeteria que l’orgue és capaç de reproduir… En bon equilibri amb aquestes dues obres, Tellería va presentar tres peces contemporànies de Toshio Hosokawa, Philip Glass i Joan Guinjoan. En les tres, Tellería va saber entrar perfectament dins la poètica dels autors: amb tocs de terrer en Guinjoan, amb un tour de force amb Glass per mantenir victoriosament la identitat de ràpides digitacions repetides, i amb expressivitat en el desenvolupament dels clústers de Hosokawa. Però si bé el programa era coherent i lògic, potser va ser excessivament monòton, poc adient per a un concert que cal no oblidar que és també concurs.

Just al contrari de Marion Platero, que va presentar un programa totalment eclèctic, que anava de Bach a Granados, passant per Cassadó, Chopin i Debussy, dels quals interpretava tant obres completes com moviments solts. L’excessiva miscel·lània en la tria d’obres, però, li va permetre mostrar tots els seus registres: va encetar el recital amb una magnífica dicció en el preludi i la giga de la Segona Suite per a violoncel de Bach. Va continuar amb el catàleg de recursos de la Suite de Cassadó, obra poc orgànica, però amb passatges meritoris i summament entremaliats que Platero va resoldre amb total solvència i amb un tremp absolut. Amb la participació exquisida de Miguel Ángel Ortega Chavaldas al piano, van oferir versions realment cambrístiques del “Largo” de la Sonata de Debussy (amb bonics jocs de relleus motívics), de la Sonata de Debussy i de l’“Intermezzo” de Goyescas de Granados. Obres de tarannà romàntic i postromàntic en què Marion Platero va meravellar amb la seva sensibilitat i expressivitat, amb un so generós i dolç, i amb una presència escènica i una capacitat comunicativa que arribaven a tots els racons de la sala, fins a aconseguir que els turistes continguessin els aplaudiments.

Els propers dijous 15 i dijous 29 d’octubre hi haurà dues noves entregues del cicle, en les quals tocaran una guitarrista, un trio de flauta, arpa i viola, una violista i una pianista. Una bona opció per tenir en compte els dijous al vespre si es vol gaudir del talent dels joves músics d’avui que fan el seu Primer Palau. L’al·licient de copsar-ne la il·lusió de l’estrena del que significa “fer un Palau” és un bon motiu per anar-los a escoltar. Més al·licient, fins i tot, que el de l’entrada econòmica que estaria bé que no fos reclam, només, de turistes.