Subscriu-te

Vint anys d’El Primer Palau (II)

La guitarrista Mabel Millán
La guitarrista Mabel Millán

EL PRIMER PALAU. Mabel Millán, guitarra. Trio Vasnier (Pedro López, flauta; Carmen Alcántara, arpa; Samuel Espinosa, viola). Agnès Mauri Galik, viola (amb Benedek Horváth, piano). Victoria Vassilenko, piano. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 15 i 29 D’OCTUBRE DE 2015.

Per Josep Barcons

El tercer concert del cicle El Primer Palau presentava la guitarrista Mabel Millán a la primera part i el Trio Vasnier a la segona.

Millán té un palmarès considerable de premis i guardons, entre els quals un hat trick en el concurs més prestigiós de guitarra a casa nostra, el Certamen Llobet, que comença a celebrar-se aquesta mateixa setmana. Amb el seu so límpid i ben projectat, amb elegància i riquesa tímbrica, Mabel Millán va presentar un veritable tour de force guitarrístic. Al cor de la seva actuació abordava la transcripció per a guitarra de la Xacona de Bach: un Everest de les sis cordes que aquesta guitarrista cordovesa va plantejar amb certs deixos romàntics en una versió que –tot i l’absoluta solvència en les demandes tècniques– no mantenia la tensió dramàtica de la gran arquitectura. Abans i després de la Xacona, Millán va interpretar obres de tres grans noms de la guitarra espanyola del segle XX, de molta més modèstia arquitectural que el highlight bachià. En un bon plantejament de programa, va obrir i tancar el concert amb Rodrigo. Si bé el primer, Junto al Generalife, va ser una mica tou, sense la canya castissa que sembla demanar el compositor valencià, el segon, Tres piezas españolas, va anar guanyant intensitat i trempera progressivament, amb una Passacaglia i un Zapateado finals absolutament esplèndids i captivadors. De Sainz de la Maza va abordar amb delicadesa, tant les Campanas del alba com l’Azotea, mentre que de Llobet va glossar un Plany amb un treball d’harmònics sobrenatural.

Trio Vasnier
Trio Vasnier

A la segona part el Trio Vasnier va fer honor a la perspicàcia, finor i enginy amb què han triat el nom de la formació. Herny Vasnier va ser un mecenes francès la dona del qual sembla que va ser amant de Debussy… I de Debussy, precisament, van interpretar la Sonata per a flauta, viola i arpa de la qual Mme. Vasnier no era pas la dedicatària, sinó que ho era la muller de Debussy, igual com succeeix en la resta de sonates escrites els últims anys de la seva vida. Els tres membres de la formació van demostrar un gran treball cambrístic, amb interessants jocs tímbrics, relleus temàtics, frasejos còmplices i entesa mútua. Unes característiques que, sumades a la musicalitat de tots tres, van permetre gaudir tant de l’esmentada sonata debussyniana (una de les seves darreres obres, gairebé fundacional de la formació) com de l’Elegiac Trio (molt francès) de l’anglès Arnold Bax i de l’Ad infinitum de Salvador Brotons.

Si bé la formació de flauta, viola i arpa té una literatura més aviat escassa, és remarcable la coherència de programa que van presentar aquests tres músics. Uns músics que –més enllà de la difícil carrera cambrística que pot albirar-se amb una formació tan sui generis– tenen un llarg recorregut per davant, ja sigui en els faristols d’una orquestra o en altres formacions cambrístiques. A més, qui sap si la qualitat que donen a les seves interpretacions serà estímul perquè –tal com ha passat en altres formacions inicialment poc comunes, com el complementari trio amb piano, violí i clarinet– els compositors escriguin per a una formació que presenta unes possibilitats enormes. Tant de bo que sigui així i que, per molts anys, els integrants del Trio Vasnier (Pedro López, flauta; Carmen Alcántara, arpa; Samuel Espinosa, viola) continuïn treballant plegats.

En el quart concert van actuar la vigatana Agnès Mauri Galik (acompanyada per Benedek Horváth al piano) i la búlgara Victoria Vassilenko.

La violista Agnès Mauri Galik
La violista Agnès Mauri Galik

Al seu recital de final de carrera a l’ESMUC, Agnès Mauri va interpretar dos Concerts de Béla Bártok: el de viola i el tercer de piano! Però va ser amb la viola que va debutar al Palau. Tot i que encara és molt jove, Mauri té una presència escènica poderosa, que contrasta amb la timidesa que se li intueix. Toca amb gran organicitat i musicalitat, si bé en alguns passatges compromesos se sentia algun desajust d’afinació i el bon timbre de la seva viola adquiria un deix nasal i estret. Aquestes consideracions no impedien veure, però, que Agnès Mauri Galik té una gran fusta, que va demostrar en els diversos registres que va afrontar. Des de l’Adagio i allegro de Schumann a les Cinc peces del ballet ‘Romeu i Julieta’ (en transcripció per a viola i piano) de Serguei Prokófiev. Entremig d’una i altra obres, dues peces breus de Xavier Montsalvatge: una estàtica Pregària a Santiago a la qual Mauri va saber insuflar aire i volada, i el conegut Punto de habanera, contingut i serè. La bona versió de l’Scherzino de Ricard Lamote de Grignon va precedir un dels millors moments de tot el cicle: l’obra C’est un jardin…, per a viola sola, en què Mauri va desplegar a pleret els seus dots comunicatius per construir-ne una versió magnífica.

La pianista Victoria Vassilenko
La pianista Victoria Vassilenko

A la segona part, la pianista Victoria Vassilenko va decidir tancar el seu programa també amb l’espectacularitat de Prokófiev. En aquest cas, amb la Sonata per a piano núm. 6. Tot i començar molt forta (amb el Vallée d’Oberman de Liszt), el recital de Vassilenko va anar –en termes de qualitat– clarament de menys a més. El Liszt va sonar amb contundència, però amb notables brutícies i excés de pedal. Els dos preludis de Mompou que van succeir-lo van sonar força desnaturalitzats, a la germànica, com si estiguessin aixoplugats encara sota el paraigua lisztià (i res més lluny, en Mompou!)… Les fées sont exquises danseuses de Debussy va sonar després amb bon cos i buquet, amb la contundència i corpulència sonora que Vassilenko anava desplegant cada cop més. I així es va arribar al Prokófiev, rotund i forçut, molt de concurs, amb què es cloïa el concert i el cicle concursal.

Després dels quatre concerts i els vuit recitals, queda la sensació d’un bon nivell general de tots els músics. Però així com no hi ha dubte del gran nivell tècnic que han assolit, també queda clar que –exceptuant algun cas concret– aquesta preparació tècnica encara no ha revertit en una maduresa musical d’envergadura.

I l’altra sensació que queda és que, amb els seus vint anys d’existència, aquest cicle ha creat el seu públic propi: un públic eminentment turista, al qual a priori interessa més el continent que no pas el contingut del que s’hi presenta. Llàstima que la sala no estigui plena de joves estudiants de música que –més que deixar-se enlluernar pels encants del modernisme– podrien emmirallar-se en els nous talents d’avui.

No se n’ha acabat l’oportunitat, perquè el proper dijous 19 de novembre (en un horari més concertístic i menys turístic: a les 20.30 h en comptes de les 19.30 h), actuarà l’Aëris Trio, guanyador de l’edició passada. Una bona ocasió per escoltar bona música interpretada per bons intèrprets, just abans de la intervenció dels quals es lliuraran els premis del cicle d’enguany.