Subscriu-te

Virtuosisme enlluernador

El violinista Joshua Bell (foto d’arxiu)
El violinista Joshua Bell (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Joshua Bell, violí. Fernando Ríos Palacios, recitador. Dir.: Ramón Tebar. Obres de Manuel Oltra, Edouard Lalo, Alberto Ginastera i Maurice Ravel. L’AUDITORI. 2 D’OCTUBRE DE 2015.

Per Xavier Pujol

El virtuosisme enlluernador, immaculat, impecable en tots els aspectes, tant tècnics com artístics o d’estil, del nord-americà Joshua Bell en la interpretació de la Simfonia Espanyola d’Edouard Lalo va ser l’aspecte més destacat d’aquest concert de l’OBC.

La Simfonia Espanyola, una peça que formalment no és simfonia ni concert, sinó més aviat una mena de suite amb instrument solista i que va ser creada per Lalo el 1873 a la mida de les habilitats prodigioses del gran Pablo Sarasate, és una obra agradabilíssima d’escoltar, fàcil, còmoda però que esgota el seu interès musical en aquest mateix virtuosisme no poc exhibicionista.

Afalagat per l’entusiasme del públic, Joshua Bell va regalar un bis important i que d’alguna manera continuava dins l’estètica “exòtica” de la peça anterior, la cèlebre “Méditation” de l’òpera Thaïs de Massenet. Un altre tour de force resolt perfectament.

El virtuosisme i l’encant gairebé diabòlic del solista van desviar l’atenció del públic d’un altre fet remarcable i, artísticament, potser més important: el debut davant l’OBC del director valencià Ramón Tebar (1978), un director encara jove que de moment està fent la seva carrera principalment als Estats Units.

Tebar es va acreditar com un director solvent, equilibrat, eficaç, amb molt d’ofici i prou recursos davant d’obres que exigien capacitats diverses. Va controlar molt bé l’orquestra en Estancia, la peça més coneguda del compositor argentí de pare català Alberto Ginastera, i es va lluir i va fer lluir els músics en el frenètic “Malambo” que tanca l’obra. Estancia va ser presentada en la seva versió original de ballet i no en la versió habitual de suite orquestral, per aquest motiu s’hi van incloure els versos del Martín Fierro de José Hernández que van ser recitats –molt bé, per cert– per Fernando Ríos Palacios, que no apareixia esmentat en el programa de mà.

Tebar encara va poder mostrar les seves habilitats per equilibrar el so orquestral en la peça que va tancar la sessió en el conegut –potser massa conegut?– Bolero de Ravel, una peça que va permetre el lluïment de gairebé tots els solistes de l’OBC i que sempre és aparatosament celebrada pel públic.

Finalment cal esmentar que al principi del concert es va interpretar a tall d’homenatge una peça no prevista inicialment, el petit poema simfònic L’alimara, per a dues cobles i percussió, del compositor Manuel Oltra, traspassat pocs dies abans i que va ser interpretat en la versió per a orquestra del mateix autor. Va estar bé que els responsables de l’OBC improvisessin i l’orquestra i Tebar resolguessin a bon nivell aquest petit recordatori del compositor desaparegut, però que quedi clar que l’homenatge a Oltra continua pendent.