Visions del ‘Faust’

Temporada del Gran Teatre del Liceu. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Vivaldi. Solistes vocals. Dir.: Josep Pons. Schumann: Escenes del ‘Faust’ de Goethe. Liceu. 29 d’octubre de 2011.

Per Xavier Chavarria

El Gran Teatre del Liceu ha volgut complementar la primera de les òperes d’aquesta temporada, el Faust de Charles Gounod, amb una altra lectura musical d’aquest colós de la literatura universal escrit per Goethe al llarg de diverses dècades, una obra també simfonicovocal però sense el vessant escènic: les Escenes del ‘Faust’ de Goethe que Robert Schumann va compondre també durant molts anys de treball. Una contraposició realment interessant: la música brillant, vitalista i a voltes frívola de Gounod contrasta fortament amb la profunditat estàtica i contemplativa de la versió de Schumann; el traç nítid, acolorit i directe, potser un pèl superficial de l’òpera del francès es desmarca de l’espessor sonora farcida de subtileses i de trajecte erràtic que en féu l’alemany. Elements que no desmereixen cap de les dues obres, però que sens dubte han contribuït a la desigual recepció i acceptació que han tingut entre el públic al llarg d’un segle i mig. I en surt perdent (potser injustament) la versió que en va fer Schumann.

Sens dubte, en aquestes Escenes del ‘Faust’, amb més aspecte d’oratori que no d’òpera, Schumann segueix més de prop l’original de Goethe, no només per la tria de textos, més àmplia i significativa, i pel tractament musical que en fa, sinó fonamentalment per la fidelitat a l’esperit d’una obra literària de caràcter altament simbòlic, críptica, quasi esotèrica, que el porta a afrontar l’arriscadíssima traducció musical d’aquesta demolidora al·legoria sobre l’existència humana en uns termes tan propers a Goethe com llunyans del gran públic. I això és alhora un mèrit i un llast que acaba condemnant una obra artística de gran valor a l’agredolç olimp dels oblidats. En qualsevol cas, ha estat revelador escoltar la manera en què un intel·lectual sensible i gran lector com ho va ser Schumann, va fer seu el text de Goethe i el va portar al terreny abstracte dels sons musicals, en una obra en la qual, furgant, podríem trobar més d’un tret autobiogràfic.

La versió que va dirigir Josep Pons va resultar de baixa tensió: correcta però més aviat tèbia, continguda, com de tràmit. També cal confessar que no tenim gaire clar si aquesta indiferència, aquesta fredor, va ser provocada per la versió o per la mateixa música de Schumann… En tot cas, la prestació de tots els efectius reunits a l’escenari del coliseu barceloní va assolir un bon nivell, i precisament l’equip de cantants va acabar donant llustre a la vetllada. El gran triomfador va ser el baríton Michael Volle, brillant i convincent en el paper de Faust; més irregular va resultar el Mephistopheles de Günther Groisseböck, tot i exhibir una veu magnífica. La soprano valenciana Ofèlia Sala va defensar admirablement el compromès paper de Margarethe, amb un cant elegant, dolç i ple de subtileses. I també cal destacar el bon paper d’Elena Copons fent de Marthe, i la solidesa i conjunció als concertants de Gemma Coma-Alabert, Susana Cordón i Sara Fulgoni. El tenor Roberto Saccà va anar de menys a més, i el baix Attila Jun va ser un digníssim Pater Profundus. Molt remarcable també l’actuació del Cor Vivaldi, que va mostrar en totes les intervencions una potència sonora impactant, i una precisió i afinació impecables. L’Orquestra del Liceu, magistralment liderada pel concertino Kai Gleusteen, va tenir diversos moments reeixits, i el Cor va tornar a mostrar l’altíssim nivell vocal al qual ens té acostumats els darrers temps.

I sorprenentment, malgrat aquest còctel de bones actuacions individuals i col·lectives, aquest concert passarà sense pena ni glòria, i difícilment es fixarà a la ment o al cor del públic que el va presenciar. Misteris de l’art.