Subscriu-te

‘Vorònia’, expedició en roig i negre

© Josep Aznar
© Josep Aznar

GREC FESTIVAL DE BARCELONA 2015. Vorònia. Direcció: Marcos Morau. Coreografia: Marcos Morau en col·laboració amb els intèrprets. Dramatúrgia: Roberto Fratini i Pablo Gisbert – El Conde de Torrefiel. Interpretació: Joaquín Collado, Jon López, Sau-Ching Wong, Lorena Nogal, Shay Partush, Manuel Rodríguez, Marina Rodríguez i Giacomo Todeschi. Escenografia: La Veronal i Enric Planas. Disseny d’il·luminació: Albert Faura. Disseny de so i concepció sonora: Marcelo Lastra. TEATRE GREC. 2 DE JULIOL DE 2015.

Per Clàudia Brufau

És una veritat universalment coneguda que un festival en possessió d’una certa reputació ha de voler una estrena gran i llaminera per a la seva nit inaugural. Conscient d’aquesta veritat, Ramon Simó, director del Grec, no se’n va estar d’escollir Vorònia de La Veronal.

L’espectacle “teòricament” no ha començat, però al bell mig l’escenari hi ha un nen palplantat vestit de negre i un equip de neteja passant l’aspiradora i fregant. Prenguin nota: la humitat del Grec acaba convertint l’escenari en una pista altament perillosa. La Veronal mata dos ocells d’un tret: mantenir el terra en condicions òptimes i escampar l’atmosfera de la peça abans que s’apaguin els llums de les grades (pot semblar ben banal, aquesta anotació, però l’estat del terra del Grec sempre porta cua).

© Josep Aznar
© Josep Aznar

Com és habitual, La Veronal escull el nom d’un indret real (Suècia, Rússia, Maryland, Portland, Nippon Koku o Siena), però aquesta vegada, abandonant la faç de la Terra, s’endinsa en la gruta més profunda del món, Vorònia (cova situada al Caucas occidental), per portar-nos a una destinació al·legòrica, un descens a les entranyes de la Terra per indagar en l’enigma del mal. La peça és un àlbum de fotografies en roig i negre, l’ull fotogràfic/cinematogràfic de Morau predomina al llarg de l’espectacle, en què la dansa s’escola per les escletxes o inunda l’escenari amb moviments recargolats. Dansa, imatge, text i música se sobreposen, com si es tractés de capes en paral·lel, però que mai no es barregen.

Aquest nen que mira al públic fixament abans no comenci l’espectacle apareix constantment al llarg de la sessió. ¿N’és el testimoni, la víctima, el narrador, el còmplice? L’idea del naixement o l’origen queda plasmada: una dona embarassada creua l’escenari i en un altre moment presenciem un part. Bona part de l’escenari està cobert per una catifa vermella. Delimitant el fons, unes cortines clares. Ben a l’inici de l’espectacle, l’escenari s’encén i unes flames projectades s’apoderen d’aquest fabulós paratge que ja és, en si, el Grec. Extingides les flames, es podria dir que se’ns obren les portes de l’infern, on un ascensor –que en aquest cas recorda els ascensors de gratacels d’empreses multinacionals– ens puja i baixa per nous cercles de l’infern.

© Josep Aznar
© Josep Aznar

Els set ballarins formen files sobre la gran catifa vermella, on desencaixen i capgiren moviments quotidians: com mans unides en pregària que es converteixen en un tic nerviós i incòmode amb expressions alienades. Les escenes se succeeixen com fotogrames dilatats, exposant símbols per ser identificats i desxifrats: un cantant acompanya la solemnitat d’una processó sobre l’estructura de les cortines, el nen novament al mig, gossos, una cabra, un grup d’homes despullats dins l’ascensor intentant escapar-ne per les parets. Una taula ornamentadíssima sorgeix de dins de l’ascensor, se’n tanquen i obren les portes novament i preparats una altra vegada per netejar, apareixen els figurants i els ballarins, que més tard seuen a taula. Enmig del caos, Morau crea l’harmonia: sorgeixen solos o duets en els quals els ballarins s’entortolliguen frenèticament dins un escàs metre quadrat.

Si bé al llarg de l’espectacle s’insinuen símbols i motius religiosos, al final la imatge que ens ofereix La Veronal és molt més literal: enmig del grup nombrós d’intèrprets, hi destaquen les figures d’un rabí, un imam i un mossèn. Ah! I també un antiavalots. La presència d’aquestes quatre figures suscita més preguntes que no pas respostes. Quin és el rol de la religió respecte de l’enigma del mal? Palplantats a l’escenari, ballarins, nen i figurants miren al públic fixament, que gradualment va sent il·luminat. Sota la llum dels focus toquem fons.