Subscriu-te

Vuit marques d’una joventut única

Els quartets Alart i Gerhard. © www.facebook.com/alart.quartet
Els quartets Alart i Gerhard. © www.facebook.com/alart.quartet

L’AUDITORI CAMBRA.Quartet Gerhard i Alart Quartet. Obres de Beethoven, Cervelló i Mendelssohn. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 18 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Programar un concert centrat en joves músics, tot i que ja tinguin un nom propi fet en els circuits de la clàssica, en un gran auditori i en una temporada vestida de gala, no és gens habitual. Sempre hi ha algun punt distintiu més. Amb gran intel·ligència, L’Auditori va despertar molta expectació amb el segon concert de la seva renovada temporada de cambra escollint com a protagonista una obra magnífica però tan particular que pocs han tingut la sort de veure-la en directe: l’Octet de Mendelssohn. Per això proposava la unió de dos joves quartets del país: el Quartet Gerhard i l’Alart Quartet. Personalitats diferents, educacions diferents, ni una sola interpretació prèvia com a octet.

¿Com se soluciona un concert sencer amb una obra tan concreta com aquesta? Solució senzilla però no gaire comuna: a la primera part del concert cada quartet interpreta una peça independent, tot marcant la identitat de cada formació. Els Gerhard amb Beethoven, els Alart amb Jordi Cervelló. Els joveníssims del primer quartet es presenten com qualsevol assidu a la música de cambra espera que es presenti un quartet clàssic: amb una formalitat sòbria a l’escenari; el Quartet Gerhard va oferir una interpretació del Quartet número 3, op. 18 plena d’intensitat i carregada d’una joventut desbordant. Alguns problemes en la coordinació del quartet davant del seu excepcional primer violí, Lluís Castán Cochs, van quedar eclipsats per la totalitat d’un tutti en moments concrets, com el quart moviment, que a les mans dels Gerhard es va tornar pràcticament un divertiment, un joc per jugar vestits d’adults.

Però davant d’ells, els Alart van marcar amb sorpresa i emoció el públic. No faltaven els comentaris previs al concert amb certes reticències sobre el programa. En el fons, després d’un gran Beethoven interpretat per joves estrelles de les quals tothom comença a parlar, una obra de l’any 2006 d’un compositor català per a quartet de corda despertava no poques sospites. A més, els membres de l’Alart Quartet presenten una personalitat molt més diferenciada: no gens convencionals, músics moderns lluny d’estereotips clàssics però amb la serietat d’una professionalitat estudiada i viscuda. Quina justícia es va donar quan aquest Alart Quartet va començar a sonar com una massa única, sense individualitats, com si el quartet de corda fos una sola línia de so repartida en quatre instruments en la qual cap d’ells esdevé protagonista. Sempre, en les formacions de cambra, un dels membres es distingeix com a motor i llum de la formació; aquí el violoncel de Josep Trescolí és l’agilitat, la viola de Miquel Córdoba és la tranquil·litat, el violí de Josep Maria Ferrando és el control total i el primer violí de Josep Colomé és el lirisme, però tots quatre són aquest so tan característic de la formació. Si bé es podria dir que el Quartet Gerhard és més aviat introspectiu, d’una sonoritat més continguda i fins i tot amb certs problemes de projecció, l’Alart Quartet és absolutament expansiu. El seu és un so rodó, càlid i d’una tranquil·litat admirable a l’escenari. A més, l’obra de Jordi Cervelló va superar sens dubte aquestes sospites: Etüden nach Kreutzer és una peça original i a la vegada tradicional, la qual va pràcticament estrenar la Sala Oriol Martorell de L’Auditori l’any 2006. Nascuda com a reflexió i variació entorn de cinc estudis per a violí, cada moviment representa una tècnica de l’instrument que va de l’stacatto al détaché o el lligat, bo i aconseguint una obra d’un gran desafiament tècnic.

Amb una introducció així, l’Octet de Mendelssohn que es va veure a L’Auditori només es pot definir com a impressionant. El gran encant de la música de cambra és que ens presenta la vessant més humana de la música; veiem davant nostre les lluites, els conflictes, afanys i plaers de la interpretació, especialment en la formació del quartet de corda. I en l’octet es multiplica, especialment en aquest cas en què la meitat dels músics són desconeguts per a l’altra meitat. El centre d’aquesta reunió es podia percebre com el nucli d’una teranyina d’interaccions entre els vuit músics: cadascun amb la seva identitat interpel·lava breus moments amb tots els músics, com una disputa sense violència. L’excepcionalitat de l’obra –en la qual Josep Colomé de l’Alart va exercir com a primer violí– va deixar bocabadat el públic amb el forte d’interpretació conjunta del tercer moviment i el presto del quart moviment.

Aquest curs L’Auditori anuncia la seva nova aposta per la música de cambra com “la millor temporada de cambra de la ciutat”. Amb només dos concerts d’aquesta temporada, el que sí que es comença a albirar és la certesa que es tracta en la seva majoria d’un seguit de concerts únics, d’una singularitat irrepetible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *