Subscriu-te

Wolfgang A. Mozart: Violin sonatas

Alina Ibragimova, violí. Cédric Tibergien, piano. Hyperion, 2018

Les Sonates per a violí i piano de Wolfgang A. Mozart disten molt de ser les seves peces més conegudes. No obstant això, la confecció de la majoria és exquisida. I no només perquè s’hi apreciï el gust galant en el tractament inter pares dels dos instruments –un fet nou, que només és veritablement reconegut en la sublimació que aconsegueix Beethoven, amb exemples tan magnificents i llegendaris com la Sonata Kreutzer–, sinó perquè dota aquestes peces de cambra d’una profunditat inaudita a la seva època. En molts casos el tractament d’un dels dos instruments és concertant, tot alternant-se el protagonisme amb efectes de mirall, com en el cas de la vivaç Sonata en Mi bemoll major, KV 302, una de les més interessants incloses al doble CD que protagonitzen Alina Ibragimova i Cédric Tibergien, dos intèrprets consolidats, el rendiment dels quals és encomiable (de fet, ja vam tenir l’ocasió d’escoltar la primera, no sense sorpresa, a L’Auditori, interpretant la integral de Sonates i Partites per a violí de J. S. Bach amb un instrument antic de timbre bellíssim). En aquesta ocasió el volum es caracteritza per una transparència en el fraseig i una entesa excel·lent dels músics, que adopten modes interpretatius d’època sense portar-los a l’excés, clarament desmarcats de l’herència barroca i apuntant a la cosmovisió romàntica pel que fa a la recerca i promoció d’una expressivitat que surt de l’àmbit del classicisme, encara que conserva l’equilibri i les conegudes harmonies. A més de la sonata esmentada, el volum inclou una de les més apreciades per la crítica, la Sonata en La major, KV 526, en què s’aprecia aquesta profunditat incipient, així com una sèrie de Variacions La Bergère Célimène. Com a curiositat cal esmentar la versió per a dos instruments de la Sonata en Si bemoll major, KV 570, sonata originalment composta per a piano però que quan va ser publicada, cinc mesos després de la mort de Mozart, es va presentar amb l’acompanyament de violí. Una peça que, en paraules d’Einstein, destaca pels seus “elements contrapuntístics emprats humorísticament al final”, així com per un sublim “Adagio”, considerat un alt exemple del cantabile pianístic de Mozart que –escriu el científic– “adopta un colorit fortament subjectiu i patètic”.