Subscriu-te

Yoshida, la unió perfecta entre Orient i Occident

Tomoaki Yoshida (foto d’arxiu)
Tomoaki Yoshida (foto d’arxiu)

MÚSICA DE CAMBRA. Tomoaki Yoshida, piano. Obres de Beethoven i Chopin. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 13 DE GENER DE 2016.

Per Lluís Trullén

El pianista japonès Tomoaki Yoshida, guanyador del premi del públic del Concurs Maria Canals, tornava a Barcelona per oferir un recital d’un altíssim risc interpretatiu. Yoshida va saltar a la fama internacional quan l’any 2013 va proclamar-se guanyador del Concurs de Piano Iturbi de València, i entre el nostre públic quan va oferir una versió espectacular del Concert per a piano núm. 2 de Rachmàninov en la prova final del Maria Canals celebrada al Palau. Yoshida reuneix unes qualitats forjades gràcies a un treball constant des que als quatre anys (ara en té trenta-un) va iniciar l’estudi del piano.

El professor de piano de l’Escola Superior de Música de Mèxic García Torres, després d’oferir durant diverses setmanes classes magistrals per la Xina, explicava que el secret d’aquests pianistes és que estudien vint-i-set hores al dia, tot volent exemplificar la seva absoluta dedicació i perseverança en l’estudi de l’instrument. Extrapolant aquestes paraules als pianistes orientals (a més dels xinesos, els de Corea i el Japó), la base tècnica, el rigor i la tenacitat podrien quedar explicades, però no pas la interpretació. Però quan un d’aquests pianistes, com és el cas de Yoshida, segueix la formació a París, Roma i actualment amb Gililov al Mozarteum de Salzburg, la comprensió que té no només de la vessant música, sinó dels aspectes culturals europeus, poden confegir un còctel poc més que perfecte. I Yoshida n’és un exemple. Es tracta d’un pianista al qual, a més, li agrada incloure el risc i les dificultats en els seus programes, que ha estat guardonat en diversos concursos i, consegüentment, acostumat a la pressió escènica i a la competitivitat.

Oferir un Beethoven com les complexíssimes Variacions Eroica, en què contrapunts, harmonies endimoniades, tempi de màxima exigència, passatges cantabile que requereixen una sensibilitat desbordant, és certament un risc. I Yoshida va enlluernar-nos tant per la tècnica mostrada com per la sensibilitat i el profund contingut musical de la interpretació. Prèviament, amb la Sonata Clar de Lluna ens exposava la vessant poètica i sensible en els primers moviments, al costat d’un apassionat però mai no desbocat tercer moviment, d’una claredat i nitidesa fruit de la precisa articulació i del perfecte ús del pedal. La segona part estava dedicada a dues obres cabdals del repertori romàntic escrites l’any 1837, com són el celebèrrim Scherzo núm. 2 i la Sonata núm. 2, “Marxa Fúnebre”, que Chopin va completar l’any 1839. Tècnicament impecables, però per sobre de tot amb un gust exquisit pel contrast en oferir dinàmiques molt obertes, va captivar-nos amb el lirisme de l’inspiradíssim episodi central de la Marxa Fúnebre, dotat del seu punt just de rubato. La sonoritat piano per endinsar-se en l’abassegador darrer moviment (descrit en ocasions com el so que produeixen les fulles dels arbres en ser colpejades pel vent), li va permetre extreure amb un articulat impecable l’exigent uníson tan temut pels intèrprets. Ja fora de programa, una preciosista versió de la Marxa turca de Mozart i una brillant, colorista i suggestiva interpretació de La valse de Ravel (obres que de ben segur ha treballat a Salzburg i París) van cloure una actuació acomiadada amb uns aplaudiments unànimes per un públic que va omplir la Sala Alícia de Larrocha de L’Auditori.