Subscriu-te

Yuja Wang sedueix el públic de L’Auditori

© May/Zircus
© May/Zircus

TEMPORADA OBC. Yuja Wang, piano. Mireia Farrés, trompeta. Dir.: Víctor Pablo Pérez. Rameau: Hyppolite et Arice. Suites núm. 1 i núm. 2. Selecció. Xostakòvitx: Concert per a piano, trompeta i orquestra en Do menor, op. 35. Sibelius: Simfonia núm. 2, op. 43. L’AUDITORI. 24 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Lluís Trullén

El dimarts passat Yuja Wang ens mostrava al Palau la seva vessant més poètica i refinada interpretant amb Leonidas Kavakos les Sonates per a violí i piano de Brahms. Ara a L’Auditori ens ensenyava l’altra faceta interpretativa i que de fet l’ha elevat fins a l’star system del panorama pianístic. Rachmàninov, Rimski-Kórsakov, Prokófiev, Stravinsky… és el medi natural de Wang, una pianista capaç d’acaronar el piano amb la més subtil de les delicadeses i idènticament d’endinsar-se bé en els ritmes “motòrics” propis del repertori simfònic de Xostakóvitx, bé en el “salvatgisme” d’Stravinsky. La seva contundència i fortalesa són inversament proporcionals al seu físic refinat, emfatitzat encara més pel suggerent vestit vermell que lluïa el divendres passat a L’Auditori. Tenint l’extraordinària Mireia Farrés com a solista acompanyant i sota la direcció de Víctor Pablo Pérez, va abordar el celebradíssim i alhora temut Concert per a piano i trompeta núm. 1 de Xostakóvitx amb una varietat de registres expressius i de colors fascinant. Versió radiant, punyent, incisiva, amb un “Lento” exquisit però que ens va meravellar per la seguretat, fortalesa i colors emergents d’uns focs d’artifici tècnics que desplegava de manera inversemblant. Diàlegs bellíssims amb una esplèndida Mireia Farrés impecable com sempre, que van arribar al zenit en el darrer i més cèlebre dels moviments, afrontat amb exactes accentuacions rítmiques i amb l’elecció d’un tempo endimoniat. La interpretació de Wang i de Mireia Farrés (exquisidament acompanyades per l’OBC) va seduir el públic de L’Auditori, que va tenir com a recompensa la interpretació d’una adaptació de l’Havanera de Ravel, un moment, a més, de lluïment expressiu per a la trompetista.

A la mitja part Wang va continuar essent el centre d’atenció i la signatura de discos i els centenars de fotografies que va rebre formen part també de l’entorn d’aquesta estrella, de moment allunyada de la dimensió del seu paisà Lang Lang, però molt diferent del món més reservat que s’ha creat Yundi Li, primer pianista oriental a guanyar el Chopin de Varsòvia.

El concert s’obria amb l’adaptació realitzada per Vincent d’Indy d’una revisió de les dues suites d’Hyppolite et Arice de Rameau, compositor de qui es commemora els 250è aniversari de la mort. El que suposa la primera gran obra escènica de l’autor del Barroc francès tardà va ser la base per crear dues suites en què els “Rigaudon”, “Gavotte”, “Menuet” o “Tambourin” són plenament representatius de la música d’òrbita refinada i versallesca. Delicada versió de l’OBC, amb un Víctor Pablo que manifestava tota l’atmosfera que desplega aquesta música.

El concert tenia com a obra simfònica la Segona de Sibelius, aquella obra que el compositor finès va escriure després del seu viatge a Itàlia i que es va estrenar la primeria del segle passat. De l’obra emana serenitat, orquestració molt tamisada i desenvolupaments propers a les simfonies de Bruckner o del danès Carl Nielsen, i que, igual que moltes obres de Xostakóvitx, va ser considerada com un cant contra l’opressió del règim rus. Versió correcta d’una obra que destil·la un subtil romanticisme darrere un segell inequívocament nòrdic, pels desenvolupaments constants d’una mateixa idea temàtica, i que Víctor Pablo Pérez va saber exposar amb una gran fluctuació de dinàmiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *