#367

Febrer – Març 2019

Llegir edició

Sumari

  • En portada

    Kent Nagano

    El mestre japonès debuta amb l'OBC

  • Coral

    'Ni Hao', Orfeó Català

    La primera visita del cor a la Xina

  • Reportatge

    Les dones agafen la batuta

    La conquesta del darrer bastió masculí

  • Entrevista

    Dani Espasa

    El músic tot terreny

  • Dossier

    Paco de Lucía, un transformador de la guitarra

    La guitarra més universal del flamenc

  • L'Ànima del so

    Antonio Morales

    El lutier amic de Paco de Lucía


  • I molt més

Editorial

La tardor passada una cantant catalana formada a l’Escola Superior de Música de Catalunya que s’anomena Rosalía Vila (“Rosalía” com a nom artístic) i nascuda fa vint-i-cinc anys a Sant Esteve Sesrovires, va ser premiada als XIX Premis Grammy Llatins amb dos premis –millor cançó “alternativa” i millor fusió/interpretació urbana– per la seva cançó &Malamente,$ tema d’obertura del seu segon volum, &El mal querer.$ Mai, en la història d’aquests premis, una sola cançó havia aconseguit fins a cinc nominacions en aquests premis que atorga la indústria discogràfica liderada pel continent americà. A més, l’àlbum ha quedat sisè al rànquing de millors discos de l’any 2018 que publica cada any el diari «The New York Times».

La premsa internacional ha omplert titulars qualificant la fita d’històrica i encimbellant la cantant en l’efímer passadís de la fama en què s’ha convertit, d’un temps ençà, la indústria musical de gran abast, acostumada a detectar la singularitat i fer-la servir a benefici propi més enllà –tot sovint– de la vàlua real de l’objecte del protagonisme. Amb això, però, no estem dient que Rosalía i el seu àlbum &El mal querer$ siguin conseqüència únicament d’una estratègia de màrqueting de la indústria ni tampoc en qüestionem l’indubtable talent. Rosalía té tots els caires d’una artista genuïna. Una mena de Lady Gaga hispana, si bé amb força diversos talents.

Què és el que ens fa parlar de Rosalía en una revista dedicada fonamentalment a la música culta? Doncs la reflexió sobre el fet que, en un país com el nostre i en una escola superior com és l’ESMUC, sorgeixi un talent musical com el de Rosalía, arrelada en uns referents aparentment populars com poden ser el flamenc i la música urbana, però –com ella mateixa defensa– arrelada també en una formació musical profunda i sostinguda pels pilars de la música de tots els temps. El seu procés d’investigació creatiu evidencia molt més que un mer producte de moda.

Rosalía és un exemple més de les difuses fronteres existents realment entre la música popular i la culta, la qual cosa ens ha de fer preguntar-nos: ¿hi ha hagut mai una veritable separació entre la música popular i la música culta? Pensem-hi: compositors com Mozart, Beethoven, Brahms, Mahler, Bernstein… van introduir a la seva música elements de música popular de forma evident. I la història de la música del segle XX està caracteritzada pel sorgiment de gèneres com són el jazz, el rock i el pop, que la història s’ha entestat a separar del mal anomenat món “clàssic”. Un calaix de sastre que ha inclòs durant molts anys músiques tan diverses com el gran simfonisme postromàntic, el dodecafonisme i les experimentacions electroacústiques. ¿En quin moment, doncs, hem cregut que la música culta i la popular seguien camins oposats?

En aquest número, en què acomiadem un músic català referent de molts altres compositors i intèrprets com és Joan Guinjoan, que parlem amb dos músics acostumats a acostar-se a la música sense prejudicis –Kent Nagano i Dani Espasa– i que dediquem el Dossier i l’Ànima del So a un revolucionari de la guitarra espanyola com va ser Paco de Lucía, faríem més bé de treure les etiquetes que més que classificar confonen i estar oberts a la descoberta, sense prejudicis, de noves manifestacions artístiques que enriqueixin el nostre bagatge cultural. ¿Els sembla un bon propòsit per a l’any 2019?

Banda sonora