#365

Octubre – Novembre 2018

Llegir edició

Sumari

  • En portada

    Germans Claret

    Cinquanta anys als escenaris

  • Dossier

    Barcelona: capital musical?

    La Ciutat Comtal, cap i casal de la clàssica

  • Batutem

    El Palau de la Música Catalana

    L'instrument: el violoncel


  • I molt més

Editorial

Una de les meves lectures d’estiu ha estat una novetat bibliogràfica de l’editorial Pagès Editors: Good by, veritat. Una aproximació a la postveritat, un llibre signat per Joan Garcia del Muro Solans, catedràtic de filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. El llibre va rebre el 34è Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2017. Una lectura del tot recomanable.

El terme “postveritat” sembla que està de moda darrerament i tothom en parla de la mateixa manera que, fa unes dècades, es parlava de la postmodernitat com d’un concepte innovador malgrat que no tothom tenia clar què volia dir.

Segons Joan Garcia del Muro, el que coneixem avui en dia com a postveritat fa referència a la creença cada cop més estesa que “la veritat s’identifica amb allò que volem que sigui veritat”. És a dir, “la veritat ha estat desvinculada completament dels fets, separada d’ells”.

Ja Aristòtil, a la Retòrica, descrivia els arguments patètics –és a dir, dirigits a les passions, al pathos– com molt més efectius que no els dirigits a la raó i criticava els sofistes per practicar l’art de convèncer, fins i tot si és mentida.

Fa un temps esmentàvem el sociòleg Zygmunt Bauman fent referència al concepte de modernitat líquida, amb què definia la progressiva relativització de la societat i la pèrdua dels referents i valors sòlids en què fins fa unes dècades es fonamentava la societat. La pèrdua dels referents i, per tant, d’un imaginari compartit, va lligada també a la dissolució del valor de la veritat i, com tots els extrems que s’uneixen, això ataca directament l’exercici de les llibertats a què l’ésser humà té dret.

En diluir la veritat, la noció de veritat, s’esvaeix també l’espai per a un diàleg significatiu, per a un pensament crític i apareix el perill que el sentiment i la subjectivitat sigui l’únic criteri per jutjar el valor d’un fet.

La facilitat amb què una fal·làcia es pot estendre avui en dia, afavorida per la dimensió d’immediatesa mundial que tenen les xarxes socials a l’hora d’emetre un judici de valor, no tan sols ataquen la persona afectada i el seu dret de defensar-se, sinó que ataquen també la pròpia noció de veritat. És a dir, la veritat perd el seu valor en el moment en què es fa un abús de la mentida i es perd la capacitat de discernir racionalment entre el que és veritat o no ho és. I en un context en què és més fàcil creure’s una notícia que apel·li al sentiment morbós però també compassiu de les persones, qualsevol manifestació d’injustícia, sigui certa o no ho sigui realment, serà considerada veritat i difosa arreu del món abans que sigui possible demostrar-ne la veracitat. I encara més, la rapidesa amb què es pot transmetre una falsa veritat fa que, sovint, aquesta tingui conseqüències abans que se’n demostri la veracitat. Qui no ha emès mai un judici de valor sense contrastar la informació, abans de demostrar-se’n la veracitat?

Aquesta realitat fa que tota la societat esdevingui víctima de les seves pròpies creences. La postveritat s’ha convertit en el nou opi per al poble, i fa que la capacitat de discerniment sigui un valor a la baixa. I això és un perill de dimensions incalculables en totes les àrees de la vida humana, incloent-hi l’artística.

Banda sonora