El Cor Vivaldi estrena aquest dissabte una singular obra de Mariona Vila, escrita per encàrrec del mateix Cor i que porta com a títol Constel·lacions. L’obra té com a particularitat que no se n’ha escrit mai cap per a un nombre més elevat de veus blanques, fins a 24, un repte que tant Mariona Vila com el Cor Vivaldi i Òscar Boada han assumit amb il·lusió, malgrat no haver aconseguit la fita d’entrar al Llibre Guiness dels rècords, perquè, segons els organitzadors, “és un tipus d’activitat molt específica i difícilment mesurable”.
L’autora s’ha basat en un text en accadi –una llengua semítica ja desapareguda– responent a l’encàrrec de fer una obra inspirada en les constel·lacions. En paraules de la mateixa Mariona Vila: “Vaig escollir el poema Enûma Elish perquè em va semblar molt apropiat atenent a l’encàrrec concret del Cor Vivaldi: havia de ser una obra titulada Constel·lacions. Aquest poema babilònic en llengua accàdia –el títol del qual respon a la seva primera frase, que significa «Quan al lloc més alt»– narra l’origen del món i, després d’una llarga enumeració acaba així: «els astres es van fer visibles enmig del cel». Era doncs, un text fet a mida del tema proposat.” Mariona Vila va triar mantenir el text original perquè li resultava “fonèticament molt suggerent” i li ha permès “un enfocament més abstracte del material musical, atès que en la meva versió el poema no apareix de forma literal, sinó que he seguit un procés invers al que acostumo a seguir en les obres vocals i he utilitzat el text com una eina, escollint-ne els fragments més rellevants i significatius, mantenint-ne la coherència i el significat però sintetitzant-ne el contingut; altrament, hauria suposat una dificultat excessiva per al cor.”
Constel·lacions és l’obra amb més nombre de veus blanques a cappella mai executada: vint-i-quatre veus dividides en sis cors de quatre veus cadascun. Un alt risc “per la complexitat que suposa compondre i també interpretar una obra d’aquestes característiques”, segons la mateixa autora. “Per aconseguir un repartiment equitatiu i equilibrat, l’obra està concebuda a partir de tres cors de vuit veus cada un, és a dir: vint-i-quatre veus. Més veus suposaria desequilibrar aquesta simetria de veus entre els tres cors. Pel que fa a la dificultat, s’ha de tenir en compte que es tracta d’una formació coral de veus blanques, o sigui que estem parlant d’un àmbit de només dues octaves, aproximadament. Aquesta limitació suposa un gran repte i la doble dificultat de fer viable la interpretació de l’obra i alhora fer-la intel·ligible al públic, tenint en compte que estem parlant d’una obra d’uns deu minuts que, tot i l’aparent estaticisme que gravita a partir d’una organització eminentment modal, proposa un recorregut formal dinàmic i complex en el qual la textura sonora va evolucionant de forma progressiva.”
En el programa en què s’estrena aquesta obra, el Cor Vivaldi també interpretarà obres de Debussy: Chansons, Salut, Printemps i Sirènes, a més de les Litanies à la Vierge Noire de Rocamadour de Poulenc, l’Ave Maria de Podgaits i la magnífica obra de Bernat Vivancos Messe aux sons des cloches. Aquesta obra va ser escrita per a la Maitrise de Radio France i, com el títol indica, va acompanyada de campanes tubulars repartides per la sala que creen un efecte sonor espectacular. A la pregunta sobre com dialoga estèticament l’obra Constel·lacions amb les altres obres programades de Debussy, Poulenc i Podgaits, Mariona Vila posa el focus en la sonoritat. “Des de les cançons de Debussy fins a la Missa de Bernat Vivancos, tenen en comú una sonoritat coral plena i complexa. Naturalment que, segurament, a nivell textural Constel·lacions s’agermana més amb la Messe aux sons des cloches (una obra del moviment anomenat espectralista), malgrat que la meva obra no ho sigui, d’espectralista, i sí, en canvi, s’organitzi a partir de la modalitat, com també fa Bernat Vivancos en la seva obra.”
Tot i les dificultats de la proposta, Mariona Vila està molt satisfeta del resultat, malgrat els pros i contres que té escriure per a una formació tan específica com la d’un cor de veus blanques: “La veu humana és molt limitada si la comparem amb la resta d’instruments, però les seves limitacions són inversament proporcionals al seu potencial expressiu. La veu dimensiona el cabal musical de tal manera que resulta molt plaent escriure pensant en la música cantada. I, a més, hi ha el text; la nostra és una feina molt solitària, i el viatge a través de l’imaginari d’un altre creador resulta una companyia reconfortant i molt estimulant. Sempre m’ha semblat apassionant resseguir l’ànima d’un bon poeta, traduir-lo a un altre llenguatge, interpretar-lo.”
Òscar Boada, responsable de l’encàrrec i de la preparació de l’obra, reconeix que aquesta és una de les obres més difícils que han preparat mai, per diversos factors, com per exemple la manca d’espais on assajar els diversos cors que té l’obra –sis cors a quatre veus– o el fet que “cada cantaire és virtualment un solista i, llavors, tots els defectes es magnifiquen enormement. Per exemple, les dificultats de seguir una mateixa pulsació en els compassos de silenci ha estat un malson. Ha costat molt seguir la trama i aconseguir la continuïtat i no parar a cada compàs per una raó o altra”. Per això el director reconeix que “si no és [l’obra] més difícil [que hem preparat], poc hi falta!”. De fet, la mateixa Mariona Vila reconeix que aquesta és una obra que difícilment altres cors infantils puguin interpretar: “Això demostra que l’Òscar és un home de reptes, amb gran ambició artística, i això li permet assumir obres de gran complexitat que fan pujar el nivell del cor. Però mai de la vida hauria pensat a fer una obra similar per a un cor infantil!”
La materialització d’aquest gran repte tindrà lloc el proper dissabte, 25 d’abril, a les 19 hores, a l’Auditori AXA de L’illa Diagonal de Barcelona, en la temporada regular del Cor Vivaldi, essent-ne el concert de primavera.
