FESTIVAL GREC. Dresden Fankfurt Dance Company. Coreografies, il·luminació, vestuari i escenografia: Jacopo Godani. Coordinació artística: Luisa Sancho Escanero. Interpretació: Iolanda Filipa Almeida, Felix Berning, Daphne Fernberger, Rob Fordeyn, Gustavo Gomes, Anne Jung, Barbora Kubátová, Maeva Lassere, Zoe Lenzi, Julian Nicosia, Michael Ostenrath, Claudia Phlips, Carola Sicheri, Joel Small, David Leonidas Thiel, Ulysse Zangs. Peces del programa mixt. Metamorphers. Música: Béla Bartók, Quartet de corda número 4. Interpretació en directe: Kubus Quartett (Ola Sendecki: violí, Ruth Gierten: violí, Liese Mészár: viola, Trude Mészár: violoncel). Echoes from a restless soul. Música: Maurice Ravel, “Ondine” i “Le Gibet” de Gaspard de la Nuit. Piano, interpretació en directe: Ruslan Bezbrozh. Moto perpetuo. Música: 48nord (Ulrich Müller i Siegfried Rössert). TEATRE GREC. 1 DE JULIOL DE 2017.
Per Clàudia Brufau
Els aplaudiments entusiastes del públic van avalar l’encert de Francesc Casadesús, nou director del Grec Festival, de programar la Dresden Frankfurt Dance Company dirigida per Jacopo Godani amb un programa mixt de segell propi: Metamorphers, Echoes from a restless soul i Moto Perpetuo. Les tres peces firmades pel coreògraf italià van desplegar una saturació sofisticada de moviment virtuós, l’energia irradiant dels ballarins de la companyia i, sobretot, unes interpretacions interessants de música de Béla Bartók, Maurice Ravel i una peça electrònica. Sens dubte, un viatge musical pel segle XX que aterrava apoteòsic al segle XXI.
La Dresden Frankfurt Company és hereva del Ballet de Frankfurt que va dirigir l’inigualable William Forsythe del 1984 al 2004. Més que revolució en la dansa clàssica, aquest coreògraf americà ha actualitzat aquest llenguatge a partir d’una investigació profunda tot combinant el neoclassicisme americà, l’anàlisi de moviment alemany i la teoria literària francesa de Foucault –és a dir, desmembrant la gramàtica i el vocabulari de la dansa clàssica i reordenant-lo de nou. Jacopo Godani va ser ballarí solista del Ballet de Frankfurt durant nou anys; per tant, en gran part és hereu d’aquest recerca constant sobre la base clàssica; això sí, afegint-hi el seu propi segell, obscur i cru, i un pèl menys irònic que Forsythe. El públic català va conèixer el treball de Godani amb Monocroma oculto, peça creada i estrenada per IT Dansa el 1999 i sis anys després vam poder gaudir d’Anomaly One, coreografia presentada pel Nederlands Dans Theater al Liceu el 2005.
No hi ha dubte que un dels grans al·licients de la vetllada era la música en directe, primer del quartet suís Kubus Quartett, que va interpretar el Quartet de corda núm. 4 de Béla Bartók, i després del pianista Ruslan Bezborazh, que ens va submergir en “Ondine” i “Le Gibet” de Gaspard de la nuit de Maurice Ravel. Godani firma la il·luminació i el vestuari sensual basat en transparències que unificava els cossos d’homes i dones, i tot i fer el fet, el disseny per a les tres peces no deixava de ser variacions sobre el mateix tema. L’escenari només estava delimitat per unes parets negres, privat d’escenografia. Una nuesa sòbria que va aconseguir robar el protagonisme del marc incomparable del Teatre Grec gràcies al repte que ens oferien la dansa i la música.
Metamorphers va introduir els espectadors a la verbositat mocional –de moviment, no pas emocional– de Godani, que interpreta amb fervor matemàtic la partitura de Bartók. El coreògraf italià gairebé no deixa una mil·lèsima de segon sense moviment, en aquesta i en les altres peces; fet que en certa manera és marca de la casa. Em pregunto si és horror vacui o l’objectiu és disparar amb impertinència l’ull amb més informació de la que pot assumir. El moviment de Godani es caracteritza per unes esquenes serpentejants i elàstiques que es mouen tant o més que les extremitats. Cames i braços busquen recolzar-se una vegada i una altra en l’espai, projectant i canviant direccions amb rapidesa. Sovint Godani pot semblar indulgent amb si mateix, acomodat en remolins de passos executats amb la mateixa dinàmica. Tanmateix, la seva lectura musical resulta emmirallar més les textures de Bartók que no pas tots els aspectes de la partitura, com ho demostra en l’Allegro pizzicato, un fragment genial de la coreografia.
Godani il·lumina el terra com si fóssim al regne subaquàtic de la nimfa Ondina per capbussar-nos en Echoes from a restless soul, que es mou en la música d’“Ondine” i “Le Gibet” de Gaspard de la nuit de Maurice Ravel. Custodiats pel pianista Ruslan Bezbrozh, que va aportar les emocions més palpables de la vetllada. Aquesta segona peça presenta dues parelles de ballarins, dos passos de dos que s’emmirallen i s’entrecreuen. Les dues ballarines van lluir una gran tècnica de puntes. En aquesta segona coreografia en la qual la tensió tenaç entre els intèrprets és el que genera el moviment, Godani és més benvolent amb l’ull, ens ofereix més aire.
I amb un cop d’efecte, Moto perpetuo va cloure el programa amb la música d’Ulrich Müller i Siegfried Rössert –setze ballarins desafiadors cauen de cop amb un black out. En aquesta última peça com en la primera, Godani es reafirma com un virtuós de l’organització dels cossos en l’espai, com si edités vídeo en temps real. Sobre el conjunt hiperactiu, Godani sempre dirigeix la mirada canviant el focus cap a sentits inesperats, com si seguíssim amb binocles un estol d’ocells, tot excitant la mirada. Curiosament, la peça coreografiada amb la música més contemporània ens retorna al vocabulari clàssic menys distorsionat: posicions a la cinquena perfectament tancades, tendus en croisé devant, etc. Aquestes coreografies poden semblar planes. Tanmateix, des del meu punt de vista, la dansa matemàtica mancada d’emocions i amarada de moció és un gran exercici d’abstracció per aprofundir en la dramatúrgia de les formes i no la superfície –que entre aquests dos conceptes hi ha una gran diferència. Malgrat no oferir una dansa farcida d’emocions, Godani i la Dresden Frankfurt Dance Company han inaugurat el Grec com es destapa una ampolla de cava: amb un virtuós i sofisticat “pop!”
