Subscriu-te

El Liceu inaugura temporada amb Pretty Yende i Javier Camarena a I Puritani de Bellini

Pretty Yende és Elvira en l’òpera I Puritani que inaugura la temporada 18-19 del Gran Teatre del Liceu. Foto: A. Bofill.

El Gran Teatre del Liceu obre oficialment la seva temporada aquest divendres 5 d’octubre amb I puritani de Bellini, obra cabdal del bel canto italià i que Vincenzo Bellini va escriure amb només 33 anys, poc abans de morir.

Aquest títol estarà en cartell durant tot el mes d’octubre, en deu funcions en què s’alternaran com a parelles protagonistes el tenor Javier Camarena i la soprano Pretty Yende i els espanyols Celso Albelo i Maria José Moreno, en els rols d’Arturo i Elvira.

Dijous 4 d’octubre tindrà lloc una preestrena especial dedicada als joves menors de 35 anys, amb preus especials, que va esgotar les entrades en poques hores.

Un dels problemes que presenta als nostres dies la recuperació d’òperes romàntiques és el caràcter inversemblant d’una gran part de les seves trames, les quals sovint poden resultar fins i tot absurdes. La directora d’escena irlandesa Annilese Miskimmon, que debuta al Gran Teatre del Liceu amb aquesta coproducció de la Welsh National Opera, la Danish National Opera i el Gran Teatre del Liceu que ja s’ha estrenat prèviament als altres teatres, és molt conscient d’aquesta realitat. Per això, en enfrontar-se a la dificultat d’explicar la tràgica història d’amor entre Arturo i Elvira, que acaba amb la bogeria d’ella, si bé excepcionalment aquesta es recupera del seu mal al final de l’òpera, tot fent encara més inversemblant la trama, Miskimmon va buscar un paral·lelisme històric que facilités la comprensió d’aquesta història als nostres dies.

L’acció principal d’I puritani es centra en la trama amorosa que explica l’amor d’Elvira i Arturo: ella pertanyent al corrent calvinista dels protestants, seguidors del republicà Oliver Cromwell; ell un catòlic que es veu obligat a ocultar la reina vídua de Carles I per evitar-ne la captura a mans dels puritans. La fatalitat vol que Riccardo, purità enamorat d’Elvira, enganyi la jove amb una falsa acusació de traïció en l’amor per part d’Arturo, i això fa que ella esdevingui boja.

Per facilitar-ne la comprensió i, sobretot, la complicitat del públic amb la tragèdia que viuen els protagonistes, Annilese Miskimmon estableix un paral·lelisme entre els fets narrats a l’òpera, en temps de la guerra civil anglesa al segle XVII, i el clima de conflicte present encara en ple segle XX entre protestants i catòlics, accentuat per l’actuació de grups paramilitars (IRA) partidaris de l’escissió del Regne Unit a favor d’una república independent d’Irlanda.

Miskimmon crea així dos arguments paral·lels i similars que tenen lloc en dos plans diferents: l’un a la Irlanda del Nord al segle XX, en escena; l’altre, al cap embogit d’Elvira, que reviu la trama dels enamorats en temps de la guerra civil anglesa el 1653, en què Bellini situa la narració original.

Pretty Yende i Javier Camarena, parella protagonista en la producció d’Annilese Miskimmon que situa l’acció en dos temps separats per tres segles. Foto: A. Bofill.

L’acció comença a Irlanda del Nord l’any 1973. Elvira, una jove protestant, estima Arturo, un jove catòlic. L’entorn social d’Elvira, pertanyent a l’orde d’Orange –una organització protestant extremista– es prepara per a la marxa anual en honor de la memòria del líder protestant anglès Oliver Cromwell. Riccardo, líder de l’orde, és el promès destinat a Elvira, malgrat que ella estima Arturo, el qual la correspon. Les diferències religioses i el conflicte obert entre els defensors d’una república independent d’Anglaterra i els unionistes fan impossible que es materialitzi l’amor entre la parella. L’estrès causat per aquesta situació fa embogir Elvira, la qual comença a delirar. En el seu deliri, el seu entorn es transforma en l’ambient calvinista del segle XVII: els membres de l’orde d’Orange apareixen caracteritzats de calvinistes i Arturo, el seu enamorat, ha de salvar la reina vídua de Carles I, que ha estat decapitat pels partidaris de Cromwell i de la república protestant. Enganyada per Riccardo, Elvira en el seu deliri se sent traïda per Arturo, però el retorn a la realitat la fa ser conscient que Arturo li és fidel i li diu que la separació de tres mesos que han hagut de suportar li ha semblat com si hagués estat de tre secoli –tres segles en italià–, els tres segles que separen el món mental d’Elvira del real. Aquesta és la connexió principal amb el nou pla interpretatiu que estableix la directora irlandesa. Miskimmon veu en I puritani un exemple claríssim de com un conflicte esdevingut fa tres-cents anys es perpetua en el temps pel fet de pertànyer a l’imaginari col·lectiu d’una comunitat. La dramaturga irlandesa es basa en el seu propi relat personal, ja que ella és fruit de l’amor entre un protestant i una catòlica, els seus avis, que van desafiar el seu temps i la tradició per amor. La seva intenció amb aquest relat és recordar la fortuna que suposa el fet de viure en una societat on l’amor entre dues persones és possible al marge del seu origen i les seves creences; un fet que, desafortunadament, en altres temps i circumstàncies ha desembocat reiterades vegades en conflictes, fins i tot dins d’una mateixa comunitat.

Les millors veus del moment per al repertori belcantista, al Liceu

La proposta musical d’I puritani presenta dues parelles vocals de primer nivell per als papers protagonistes, començant per la formada pel tenor mexicà Javier Camarena i la soprano sud-africana Pretty Yende, que ja han interpretat conjuntament aquesta òpera amb gran èxit de crítica a la Metropolitan Opera House de Nova York. El càsting alternatiu està format pel tenor canari Celso Albelo i per la soprano granadina María José Moreno, dos dels cantants espanyols amb una carrera internacional més consolidada.

La principal dificultat d’aquesta òpera, per a les sopranos, tal com Pretty Yende i María José Moreno van explicar en roda de premsa, radica en el paper que Elvira ha de fer en aquesta producció, en què la dicotomia entre el que és real i el que és fruit de la imaginació d’ella mateixa és més accentuat visualment al llarg de tota l’òpera. Això, sumat a les dificultats intrínseques del paper musical d’Elvira, que conté més d’un número de virtuosisme vocal, fan d’aquest un dels papers més compromesos per a les sopranos coloratura.

Per als tenors Javier Camarena i Celso Albelo, el paper d’Arturo representa la seva lluita contra la tradició de l’execució de totes les notes sobreagudes escrites a la partitura, que releguen a un absurd segon terme tot el compromís vocal que aquesta òpera implica per al tenor durant tota l’obra, en què es demana una línia de cant i una elegància i expressivitat d’extrema dificultat. L’atractiu per les notes sobreagudes que té escrites aquesta òpera, particularment el Fa 4 per sobre del Do de pit, prové dels gustos de l’època en què va ser escrita i, sobretot, del fet que Bellini va escriure aquest paper per a la veu de Giovanni Battista Rubini, famós cantant del segle XIX.

El cast d’I puritani es completa amb les veus de Mariusz Kwiecien i Andrei Kymach com a Riccardo, Mario Mimica i Nicola Ulivieri com a Giorgio, Lidia Vinyes-Curtis com a Enrichetta di Francia i Emmanuel Faraldo com a Bruno Robertson. L’Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu actuaran sota l’experta batuta en el repertori belcantista de Christopher Franklin.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *