Subscriu-te
,

Enric Ribó, el mestre oblidat

Enric Ribó_01

Per Albert Torrens

Avui 27 de maig es compleixen vint anys de la desaparició del director de cors, violinista, pedagog i compositor Enric Ribó, un personatge clau per entendre la vida musical catalana de la postguerra que, malauradament, va deixar de gaudir ja en vida del reconeixement merescut. La coincidència enguany d’aquesta efemèride amb el centenari del seu naixement –que s’escaurà en una data pròxima de finals del mes de juliol– planteja una excusa perfecta per reparar aquest oblit.

Enric Ribó i Sugrañes va néixer a Barcelona, tot i que la seva primera formació musical la va rebre a París, on la seva família es va traslladar durant alguns anys. Malgrat que no procedia d’una família de tradició musical, “tenia un gran delit per la música” –recordava ell mateix en una entrevista a l’emissora Catalunya Música pocs anys abans de morir–, de manera que va ser allà on va començar a desenvolupar els seus abundants dots musicals, entre els quals destacava un privilegiat sentit de l’afinació absoluta. Anys més tard, ja novament a la capital catalana, el mestratge de noms mítics com Enric Morera o Francesc Costa al mateix Conservatori Superior Municipal de Música del qual acabaria esdevenint professor li obriria les portes de l’Orquestra Pau Casals primer, i de l’Orquestra Municipal de Barcelona després, on coincidiria amb altres músics de la seva generació encara avui recordats com Josep Trotta al violoncel o Eduard Toldrà dalt del podi.

La faceta més àmplia de la seva activitat professional, però, va ser la direcció de cors –apresa de la mà, mai millor dit, de Sergiu Celibidache– i, més concretament, la Capella Clàssica Polifònica, la qual va convertir, pràcticament, en l’obra de la seva vida. Fundada els últims anys de la dècada de 1930 a recer de l’entitat Foment de les Arts Decoratives (FAD) de Barcelona, estava formada per cantants de sòlida formació musical i va constituir una de les primeres baules de la cadena de noves entitats corals que havien de sorgir, en bona mesura, a imatge seva i com a alternativa al model d’orfeons en què fins llavors s’havia estructurat la pràctica del cant coral al nostre país. “La diferència era la quantitat de gent que en formava part i la qualitat que perseguien”, recorda Àngels Arnaus, que va conèixer Ribó als divuit anys i que aviat va rebre’n l’encàrrec de dirigir els cors infantils, que afegeix: “Hi havia un grup interessant de gent com Oriol Martorell i Manel Cabero, que al començament van ser alumnes de Ribó però després van crear les seves pròpies corals: la Sant Jordi i Madrigal. També hi havia la Cantiga de Leo Massó. Aquestes eren les corals que s’unien quan l’orquestra necessitava un cor i, tot i que el seu repertori no era el mateix, coincidien en moltes coses.”

Enric Ribó, segon per dalt començant per l'esquerra, amb la Capella Clàssica Polifònica (1964)
Enric Ribó, segon per dalt començant per l’esquerra, amb la Capella Clàssica Polifònica (1964)

Al capdavant de la Capella Clàssica Polifònica, però també d’altres col·lectius, com l’Orfeó de Sants, la Capella Francesa i –durant un breu període– el Coro Nacional de España, Enric Ribó va dirigir tot tipus de repertori, però es va especialitzar en una lectura rigorosa i singular de la polifonia. “Tenia una percepció claríssima que la polifonia és un seguit de moments en què la importància de la melodia va passant d’una veu a l’altra, no són sempre les quatre iguals, i les veus han d’avançar-se o deixar espai successivament segons la melodia que tenen i la funció que estan fent”, recorda Albert Moraleda, que va compaginar la dedicació al jazz com a instrumentista amb la participació a la Capella Clàssica Polifònica durant tres anys. “Això era fantàstic tant per a qui cantava, que hi donava tota l’expressió i èmfasi, com per a qui escoltava, que rebia un resultat molt diferent”, rebla Arnaus.

Els qui van cantar a les ordres de Ribó no n’han oblidat l’experiència. Així, si més no, ho asseguren tant Arnaus com Moraleda, que expliquen que “era gent amb molta predisposició a aguantar el que fos perquè els assajos no eren gens fàcils”. També ho va fer María Isabel Fuentealba, que va venir expressament des de Xile per estudiar amb ell i amb la seva esposa –la professora de cant del mateix conservatori, Pura Gómez–: “Jo havia deixat casa meva, la feina i la terra perquè em van dir que ell era una eminència. Per a mi, veure’l treballar era estar pràcticament davant de Déu –recorda–, però he de reconèixer que els seus assajos eren molt durs. Mai més no he tornat a cantar aquells pianíssims, que ni sé com els podien fer les cordes vocals. Veient el seu lliurament, no podies deixar de cantar bé.”

Moraleda recorda que el primer que feia Ribó en afrontar una nova partitura era demanar als seus cantants que hi anotessin tot allò que calia fer, i no només al pentagrama propi, sinó també en els de les altres veus: “Teníem por que ens fulminés amb la mirada si no fèiem el que demanava, però ens l’estimàvem perquè cantar amb ell era un privilegi, n’aprenies moltíssim.” Al capdavall, doncs, potser tenia raó el mateix mestre quan explicava, en aquella entrevista a què ja hem fet referència, que “hi havia entusiasme, perquè jo treballava d’una manera que la gent s’hi trobava bé, fins al punt que arribava un moment que allò era tan important que s’hi abocaven”.

Enric Ribó, dirigint al Palau de la Música Catalana
Enric Ribó, dirigint al Palau de la Música Catalana

Ribó no només dominava l’art de la direcció, sinó que també el transmetia als seus alumnes. Entre aquests, hi ha una de les directores de cor que ha desenvolupat una carrera més important en aquest àmbit i al nostre país: Conxita Garcia. L’actual mestra del Cor del Gran Teatre del Liceu, que també va estudiar cant amb Pura Gómez, creu que “el secret, o la diferència, és que el repertori que ell feia avui pràcticament no es fa com ell el treballava: ara, si vas a un curs de direcció, ningú no parla de conceptes com la preparació individual de cadascuna de les veus, els accents melòdics i els rítmics, els directes i els indirectes desenvolupats, el ritme intern i el ritme extern, les pauses expressives, la manera d’atacar… que ell aplicava a tota la música”. A més de la càtedra de direcció i cant coral del Conservatori Municipal de Barcelona, altres plataformes que van convidar Ribó a impartir classes van ser els cursos internacionals Música a Compostel·la i la Coral Universitària de Ciutat de Mèxic.

Finalment, Enric Ribó va desenvolupar una reduïda activitat com a compositor: bàsicament, va fer harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes i va escriure obres pròpies, com la cantata infantil El bruel de l’estany. També va redactar, a petició de la Federació Catalana d’Entitats Corals, unes breus Consideracions (o reflexions) sobre la direcció coral. Encara hi ha, però, obres seves manuscrites i inèdites: “Moltes, les escrivia com a exercicis de direcció, d’una o dues pàgines, que donava als deixebles”, explica Conxita Garcia, que afegeix: “Són obres que tenen categoria, que es podrien posar tranquil·lament com a repertori de concert. Valdria la pena fer una edició de tot plegat i que fos un llegat útil perquè tothom pogués veure la seva trajectòria i la manera de tractar la música”.

Actualment aquest llegat –un fons integrat de partitures manuscrites i impreses, monografies, mètodes, correspondència, documentació, fotografies, programes de mà, retalls de premsa, cartells, fullets i d’altres– es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on va ser donat per dos nebots d’Enric Ribó. “Els últims anys del mestre van ser molt tristos”, assegura Isabel Fuentealba, que el va acompanyar fins al final: “Quan jo vaig arribar a Barcelona, semblava que havies de demanar hora per accedir als seus consells, i ell, que era molt generós, mai no tenia un no per a ningú. Però al final de la seva vida va agafar demència senil i veure que en aquella casa no trucava ningú va ser molt dur. Entre tots vam ser molt egoistes i, quan ell va deixar de ser utilitzable, cadascú va continuar la seva vida. Sap greu.” Àngels Arnaus, que també hi va mantenir una relació molt estreta durant una desena d’anys, creu que “es dedicava molt a la música i no tenia un interès especial en la seva faceta social, feia feina de cara endins i tothom qui va passar pel seu costat s’ha emportat aquell llegat. Però no es va preocupar de deixar res escrit, i així és més fàcil oblidar”.

A manca d’arguments millors, les efemèrides són una excusa indiscutible per al record. Avui 27 de maig fa vint anys que va morir Enric Ribó. El proper mes de juliol, el mestre oblidat hauria fet cent anys.