Subscriu-te
Entrevista

Lluís i Gerard Claret

Cinquanta anys als escenaris

El 1968 dos germans bessons vinguts d’Andorra van aparèixer a l’escena musical catalana sota els auspicis, ni més ni menys, de Pau i Enric Casals. Enguany Lluís i Gerard Claret fa cinquanta anys que viuen la música –en paral·lel i també en comú–, amb projectes que han fet història, com el Trio de Barcelona, que podrem tornar a sentir aquesta temporada.

Mònica Pagès i Santacana: El vostre pare, Andreu Claret, va ser un gran activista cultural i polític del nostre país i per això va haver d’exiliar-se a Andorra. Com va conèixer Pau Casals?

Lluís Claret: Era la situació d’uns exiliats com tants d’altres. Havien patit la guerra aquí i també la Guerra Mundial a França. El nostre pare havia estat presoner dels nazis, perquè havia amagat algun jueu, i Pau Casals el va ajudar a sortir de la presó. El meu pare admirava molt el Casals músic i el Casals humanista i per això es van fer amics.

Gerard Claret: Es van conèixer en aquells anys en què Casals organitzava concerts per als exiliats. El pare s’ocupava d’organitzar aquests concerts. En feien a Montalban, on hi havia molts exiliats, i també a Tolosa de Llenguadoc. El pare era un lliurepensador. Havia estat un dels fundadors d’Esquerra Republicana. El vincle del nostre pare amb Casals va ser fonamental per a nosaltres, fins i tot li va demanar que fos padrí d’un dels dos, i ho va ser d’en Lluís.

MPS: En quin moment va voler que toquéssiu un instrument?

GC: Als quaranta anys vaig saber que, una vegada que van felicitar el nostre pare per haver tingut bessons, va contestar: “Sí, i seran músics”. Vam començar a estudiar l’instrument als nou anys. A Andorra venia dues vegades per setmana un professor de l’Escola de Música de la Seu d’Urgell, Isidre Marvà i Palau. A més, fèiem concerts a casa del senyor Rebés, que era un mecenes, editor i amant de les arts, i que tocava el violí per afició. Hi havia en Roure, un músic de cobla, que sabia molta harmonia i feia arranjaments de sarsueles i d’òperes i ens ensenyava harmonia. Vam estar estudiant amb ells fins als tretze anys.

LlC: A mi em va semblar molt natural triar el violoncel. Escoltàvem els discos de 78 revolucions de Casals que teníem a casa. Així el vam sentir per primera vegada.

Lluís Claret: “Els nostres referents eren humanístics i pedagògics”

Fotografies. Eva Guillamet

MPS: ¿Recordeu aquell dia que vau anar a saludar Pau Casals a casa seva i que sortiu fotografiats amb ell en un diari francès?

GC: Impressionava molt. Aquell dia no va agafar l’instrument, però el vam sentir després en assajos i en concerts a Prada. El que més recordo és estar asseguts al terra, al parquet de la sala de la casa de Molitg-les-Bains, a prop de Prada de Conflent, i tenir davant Julius Katchen, David Oistrak i Casals. La gent feia cua a l’entrada de la casa. Hi havia dues sales conjuntes que s’omplien.

LlC: Jo estava assegut al terra tan a prop que podia tocar la pica del cello amb la mà. L’Oistrak i el Katchen estaven molt pendents del que deia Casals, de la seva respiració. Una vegada li va relliscar la pica i la va clavar fort, llavors es va girar cap al públic i va somriure.

MPS: Fins a quin punt us vau emmirallar en la relació també fraternal d’Enric i Pau Casals, que també tocaven el violí i el violoncel?

LlC: Jo diria que va ser una relació més aviat paternal, perquè en Pau era molt més gran que l’Enric, hi havia una diferència d’uns quinze anys. Ell sentia una gran admiració pel seu germà.

GC: Per a l’Enric, el Pablo (com li deia) era molt important. Sempre tenia present com ho faria en Pablo. Era el seu model i va ser també el nostre.

Gerard Claret: “Sempre hem tingut una gran complicitat, de nens fèiem alguna composició junts o ens barallàvem!...”

MPS: A Barcelona, hi vau venir a viure el 1964, en part gràcies a la nevada tan forta que hi va haver el 1962, quan el vostre pare va portar les màquines llevaneus…

GC: Va ser un cert xoc baixar d’Andorra. Recordo que, al primer trajecte amb el tren de Sarrià, no vam trobar ningú conegut, mentre que estàvem acostumats a saludar a tothom quan vivíem allà. Sempre hem tingut una gran complicitat, de nens fèiem alguna composició junts o ens barallàvem!… Estudiàvem junts a la mateixa habitació (imagina’t!) i per això un dia, sentint tocar el Lluís, vaig pensar: això m’interessa!… Llavors vaig ser conscient que també volia ser músic. En aquell moment van veure que allò anava de veritat i ens van matricular al Conservatori del Liceu. Després d’estudiar uns anys amb en Domènec Ponsa, vaig anar amb en Joan Massià i Manel Calsina.

LlC: Jo vaig començar a estudiar amb en Josep Trotta. Recordo que va ser fent una redacció per al Liceu Francès que vaig dir que volia ser músic. Després d’en Trotta, al Liceu, anava amb el Sants Sagrera, i amb l’Enric Casals. Vam participar en un concurs a Radio Nacional com a andorrans cap al 1966, i com que havia de preparar un Concert de Boccherini, vaig començar a treballar amb ell i ho vaig seguir fent fins que va morir.

MPS: Poc després ja entràveu en contacte amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona, que acabava de nomenar Antoni Ros Marbà director titular. ¿Aquell va ser el punt de partida?

LlC: Sí, vam poder entrar a tocar amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona perquè coneixíem en Gonçal Comellas a través d’en Massià. Amb ell vam començar a fer quartet, ens dèiem Quartet Ciutat de Barcelona. Recordo el primer assaig, tocant Mort i transfiguració d’Strauss amb l’Antoni Ros Marbà. Estàvem molt nerviosos! A la tarda encara anàvem al Conservatori. Amb l’orquestra vam poder conèixer personalitats com Maurice Gendron, amb qui vaig estudiar durant un any, i Radu Aldulescu, que va venir a tocar a Barcelona el Concert en Do major de Haydn, i el nostre pare el va convidar a casa. Des d’aquell moment va ser el meu professor.

GC: Jo recordo que per tocar a l’orquestra ens van fer un frac a mida… Massià va ser el professor que em va fer estimar l’estudi. A partir d’aquell moment vaig estar amb l’Enric [Casals] i amb en Gonçal [Comellas], que em va presentar Agustín León Ara, amb qui vaig fer un curs a Granada i em va agradar molt. Vaig estar cinc anys amb ell a Brussel·les.

Alguns músics il·lustres mostren la seva admiració pel mestratge d'aquests dos germans bessons músics. Antoni Ros Marbà diu que “Gerard i Lluís Claret són músics que han creat escola més enllà de les nostres fronteres”, mentre que Josep Pons comenta com “fins fa poc era excepcional trobar figures internacionals al nostre país com ells i l’empremta que deixen en el camp artístic i pedagògic és inqüestionable”. Per últim, Albert Attenelle, el tercer membre del Trio de Barcelona recorda que “han estat moltes les vivències intenses propiciades per la nostra unió musical, però també per la unió fraternal que es reflectia en les nostres interpretacions”

Fotografies. Eva Guillamet

MPS: El 1969 tocàveu amb el grup Diabolus in Musica de Joan Guinjoan, el 1972 en Lluís va tocar el Concert per a violoncel d’Enric Casals, i el 1976 vau fer el Doble concert per a violí i violoncel i orquestra de Brahms… Des de llavors, com heu viscut la vostra carrera?

LlC: Jo sempre ho he viscut tot com un procés que va fent el seu camí. Quan vaig guanyar el Concurs Rostropóvitx, no vaig pensar que tingués la vida resolta, sinó que era una etapa més. No hi ha hagut cap moment que pensés: ara ja tinc la carrera engegada. Crec que per això els nostres fills han triat la música, perquè no l’han viscuda ni amb competitivitat ni amb ambició. Els nostres referents eren humanístics i pedagògics.

GC: L’objectiu no era fer els màxims concerts possibles, ni fer-te famós ni ser ric. L’objectiu era gaudir i fer gaudir de la música.

MPS: Com veieu aquests cinquanta anys estant encara actius?

GC: La sensació és que hem fet una gran quantitat de coses. Quatre anys després d’arribar d’Andorra ja érem a l’Orquestra. Al cap de quatre anys més marxava al Conservatori de Brussel·les i era assistent del meu professor, i el Lluís se’n va anar a París. No ens proposàvem res en concret, han anat sortint coses: el Trio de Barcelona, l’Escola de Barcelona… i per a mi, aquest any, coincideix amb els vint-i-cinc de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra.

LlC: La pel·lícula de tots aquests anys la repassem de tant en tant, és inevitable.

MPS: ¿Sentiu que heu contribuït a pujar el nivell de la interpretació del violí i del violoncel al nostre país?

LlC: Hi ha molts músics en orquestres d’aquí que han estat alumnes nostres, principalment a l’Escola de Música de Barcelona.

GC: Considero que no soc jo qui he de d’opinar sobre això. Com a intèrpret, sempre he intentat ser molt honest i crec que molt transparent. Ha passat molta gent per les meves classes. He intentat treure el millor de cadascú i també transmetre els valors que considerava vàlids per a un artista. En molts casos ha estat un autèntic plaer retrobar-los després de molt de temps i comprovar els bons records que tenien d’aquesta experiència.

 

El 22 de novembre al Petit Palau tindrem ocasió de tornar a sentir el Trio de Barcelona vint-i-quatre anys després del seu últim concert. Un trio que els germans Claret van fundar el 1981 amb el pianista Albert Attenelle i que va perdurar fins al 1994, amb concerts al país i a l’estranger i amb gravacions per a Harmonia Mundi dels "Trios" de Dvořák, Mendelssohn, Ravel i Xostakóvitx, a més del "Triple concert" de Beethoven amb Edmon Colomer i l’English Chamber Orchestra. D’aquesta col·laboració va néixer l’Escola de Música de Barcelona, on van fer una gran tasca pedagògica, que també han desenvolupat en molts altres centres, com ara l’ESMUC, on Gerard Claret va ser el primer director; al Conservatori del Liceu, on en Lluís és professor, després de diverses dècades a Tolosa de Llenguadoc, i actualment és cap del Departament de Corda del New England Conservatory de Boston. Per la seva part, en Gerard va fundar el 1993, ara fa vint-i-cinc anys, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA), que ha estat el projecte cabdal de la seva carrera artística, com a concertino director. Amb ella han estrenat conjuntament obres com "Gemini" de Jordi Cervelló, i aquest 2018 el "Doble concert per a violoncel i orquestra" de Salvador Brotons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *