Christos Papadopoulos

Papadopoulos és un artista de clarividència coreogràfica que ha fascinat molts públics arreu d’Europa. Servidora va tenir la sort de descobrir-lo a Spring Forward –el festival que Aerowaves organitza cada any– el 2016 quan va presentar Elvedon, una coreografia inspirada en la novel·la més experimental de Virginia Woolf. Aquest coreògraf grec establert a Amsterdam va descobrir la dansa a l’Escola d’Art Dramàtic d’Atenes, on va accedir després d’haver descobert el teatre en un grup de la universitat on estudiava ciències polítiques. Papadopoulos va estudiar dansa a Atenes i coreografia a l’escola New Dance Development d’Amsterdam. Com a intèrpret ha treballat en projectes de Dimitris Papaiannou, Alexandra Waiestall-Noema Dance Company o Robert Stain, entre d’altres.

Parlem amb ell sobre la seva manera d’entendre la coreografia i Opus, una coreografia en què ens planteja com mirem la música, una exploració de com els ballarins es transformen en instruments.

–Com vas començar a gestar la idea d’aquesta peça?

–Sempre he volgut visualitzar la música en dansa. Em preguntava com podia crear una realitat escènica en la qual s’intenti evitar la interpretació de la música, és a dir, sense entrar en les sensacions emocionals que provoca la melodia; tractar la música com un sistema complex de sons. Així doncs, per a mi consisteix a ser precís amb els sons i fer que el cos hi connecti. O sigui que la relació entre cos i música sigui directa. A partir d’aquesta idea, vaig pensar que la música clàssica seria ideal, perquè té aquests jocs de ritmes i estructures melòdiques gairebé matemàtiques. Per tant, volia utilitzar la dansa com si fos música impresa en moviment.

Tenia clar que serien quatre músics i quatre ballarins, i al principi volia que fossin quatre obres de quatre compositors diferents, però em vaig adonar que per dur a terme aquest projecte necessitaria quatre anys. Com que volia treballar amb molta precisió, analitzant la música sota un microscopi, necessitava molt de temps.

Llavors vaig trobar L’art de la fuga de J. S. Bach, que m’anava com anell al dit: per la durada, l’estructura musical i perquè realment m’agrada molt.

–En la teva aproximació a la creació coreogràfica hi ha alguns aspectes que queden ben clars, com la limitació. Per què la limitació?

–Perquè hi ha limitacions en tot. Quan veus una partitura veus que el rol del violí és limitat. Per tant, una partitura és una limitació; per tant, pel que fa al moviment utilitzo les limitacions per evitar els clixés de com s’hauria de moure el cos com a resposta a la música clàssica. D’alguna manera el que m’interessava era descobrir quina és la connexió real entre el cos i el so. Treballar-ho a un tal nivell com per poder provocar la il·lusió que el so i el moviment estan creats en un espai intermedi, com si el so provingués de l’articulació d’un braç. Bach en aquesta peça utilitza vint-i-dues notes en cada passatge, així que per ser molt fidel a l’estructura vaig pensar que atorgaria un gest a cada nota. Per tant, cada ballarí, que encarna un instrument, respon a cada so amb un moviment concret. La coreografia reflecteix les combinacions de Bach.

–En les teves coreografies els ballarins no fan grans moviments; de fet, són petits i sovint microscòpics, en repetició constant. Per què construeixes aquest tipus de llenguatge corporal?

–De fet, la paraula “repetició” aquí no m’agrada per descriure la meva coreografia, crec que és molt millor parlar d’“evolució constant”. I pel que fa als moviments petits sorgeix del fet que no m’interessa fer moure braços i cames, sinó que els ballarins es moguin en un nivell més existencial, que entenguin l’acció que hi ha darrere. I a través de la reducció del moviment crec que connecto més amb la humanitat de cada intèrpret. És a dir, arribo a aquesta proposta de moviment, no pas per una motivació de gustos, sinó per raons molt més profundes.

–Com prepares els teus processos creatius?

–Necessito temps per coure una idea dins del meu cap, com si jugués a ping-pong. Consulto alguns llibres, però no m’obsessiono amb la documentació. Per a mi és molt important anar a l’estudi primer sol, per tal de poder interioritzar la fisicitat del “micromón” que construeixo. Com si la idea es covés al meu propi cos, per després traspassar-la bé als ballarins.

–És curiós que tinguis aquest bagatge teatral i les teves obres siguin tan abstractes.

–Sí, però la manera en què treballem, de fet és molt teatral. Què vull dir amb això? Que els demano que la seva imaginació estigui molt activa, perquè si per dins estan plans i introvertits, no comuniquen res. Per tant, jo demano que tinguin un monòleg interior. No creo personatges, però intento treballar amb ells de tal manera que en les seves ments s’expliquin històries. I per a mi, també és importantíssim el nivell de comunicació entre ells. Jo no dic que el que faci sigui art polític, però en el fons del meu pensament i la meva ànima, es necessiten entre ells per persistir. Si un falla, el sistema es col·lapsa. Per tant, en la construcció d’aquesta manera de fer política, crec que queda clar que l’individu s’ha d’entregar al bé comú, per tal que l’estructura social funcioni.

Imatge destacada: Christos Papadopoulos. © Elina Giounanli

Sala Hiroshima
(Vila i Vilà, 67, 08004 Barcelona)
Leon and Wolf Dance Company
Opus de Christos Papadopoulos
21 i 22 de desembre de 2018 (22.30 h)
http://www.hiroshima.cat/opus/?lang=ca

Enllaços d’interès
Entrevista Meet the Makers
https://vimeo.com/269998967
Aerowaves Dance Across Europe
https://aerowaves.org/
Article en profunditat del crític de dansa grec Anastasios Koukoutas:
https://springbackmagazine.com/read/2018/03/christos-papadopoulos-dialectics-music-movement/