Subscriu-te
Entrevista

Jonas Kaufmann

Hemeroteca: Un polifacètic tenor ‘lirico-spinto’, entre el verisme i Wagner

Jonas Kaufmann Palais Garnier, Paris. Foto: Gergor Hohenberg | Sony Classical

Jonas Kaufmann actuarà el 28 de juliol per tercer cop al Festival de Peralada. Amb ocasió d'aquest concert, recuperem de la nostra hemeroteca l'entrevista amb el tenor que vam publicar al número 328 de la Revista Musical Catalana (juliol-agost de 2012) , tot just abans del seu debut al Festival el 22 d'agost d'aquell any. Entre d'altres coses, Kaufmann ens explicava quins papers volia interpretar en el futur; sis anys després, quins n'ha cantat ja? Quins encara no?

Aquest mes d’agost cantarà a Peralada, en el seu retorn a Catalunya després de molt de temps de no cantar-hi. De fet, podríem dir que és l’atracció principal de l’edició d’enguany del Festival de Peralada. Com descriuria el moment actual de la seva carrera? Com se sent quan la gent diu de vostè que és el tenor del moment?

Bé, sempre em resulta difícil parlar de mi mateix en termes de “carrera”. Evidentment, és molt afalagador quan la gent t’anomena “el número u dels tenors” o coses semblants, però d’altra banda això també és una càrrega i augmenta el pes de la responsabilitat: sempre has d’estar a l’altura de les expectatives de l’audiència. Per descomptat, jo sempre vull donar el millor de mi mateix al públic, i sempre intento millorar… La gent espera allò únic, allò inoblidable, els “moments de glòria”, i jo espero que ells rebin quelcom per recordar en el meu concert a Peralada.

És diferent cantar òpera romàntica italiana o francesa que cantar Wagner?

Efectivament, hi ha una gran diferència entre cantar repertori italià, francès o alemany, no només a causa del color específic de cada llengua, sinó també pel que fa a l’estil i a la línia musical. Per a mi no és només un gran repte, sinó també, naturalment, un gran plaer. M’agrada cantar Wagner i Verdi, Bizet i Puccini, Schubert i Gounod en el mateix període de temps. Això em permet ser flexible vocal i mentalment.

Ha inclòs al seu repertori rols com els de Lohengrin o Parsifal. Creu que cantarà en el futur rols de heldentenor com Siegfried o Tristan?

Sí, efectivament, ja he cantat Parsifal i el cantaré novament l’any vinent al Metropolitan i a l’Staatsoper de Viena. Aquesta part, com la de Lohengrin, no requereix un tenor heroic (heldentenor) real, sinó més aviat un lirico-spinto, o, com diem en alemany, un jugendlich-dramatischer Tenor (un jove tenor dramàtic). El heldentenor real és el de parts com Tannhäuser, Tristan i Siegfried. És clar que m’agradaria cantar-los, però no en el futur immediat. Ara per ara estic molt content cantant Lohengrin, Parsifal i Siegmund.

Foto: Julian Hargreaves | Sony Classical

Com escull els rols que vol i pot cantar? Anys enrere, quan començava la seva carrera professional, pensava que podria cantar el repertori que fa avui dia?

Oh, no. Quan vaig començar com a professional encara creia en el que m’havien dit quan era estudiant: ser el típic tenor líric alemany, amb Tamino i Don Ottavio al centre del meu repertori. Però aviat em vaig adonar que això no m’anava bé.

La seva carrera va començar des de sota, cantant petits rols en un teatre petit d’Alemanya i millorant amb cada experiència. Vostè explica que va tenir una crisi important amb la seva veu que el va fer canviar de manera de pensar i començar a escollir el repertori que vostè creia que era bo per la seva veu. Què és el més important que va aprendre d’aquella experiència?

Quan vaig començar, a Saarbrücken el 1994, no estava preparat per a la rutina diària de la vida de teatre. De seguida em vaig posar malalt, i no era capaç de saber gestionar totes aquestes coses. Havia de cantar. En el moment més fosc d’aquells anys, em vaig quedar afònic durant una representació de Parsifal en què cantava la petita part del quart escuder! Gràcies a Déu vaig conèixer el meu professor Michael Rhodes poc temps després, i ell em va dir que havia de cantar amb la meva pròpia veu en comptes de provar de sonar com un “tenor líric alemany”. Afortunadament, vaig aconseguir superar aquesta crisi força ràpidament, però quan Rhodes em va dir que algun dia cantaria Lohengrin i que fins i tot cantaria al Met de Nova York, vaig fer que no amb el cap com a mostra d’incredulitat. Però ell tenia raó. En poques paraules, es podria dir que ell va ser com una mena d’arqueòleg i va ser la primera persona a desenterrar la meva veu natural. O sigui que si vostè em pregunta per allò més important que vaig aprendre en aquells anys, seria això: no intentis encaixar en un patró determinat; sigues sempre sincer amb tu mateix.

Quins són els rols que li agradaria cantar en el futur? En té algun de preferit que li agradaria cantar i que ja sap que no podrà fer mai?

Bé, hi ha molts rols que m’agradaria cantar en un futur: Riccardo/Gustavo d’Un ballo in maschera, Alvaro de La forza del destino i Manrico d’Il trovatore de Verdi. Per a Otello encara he d’esperar uns quants anys. Del repertori verista, m’encantaria cantar Canio (Pagliacci de Leoncavallo), Turiddu (Cavalleria rusticana de Mascagni) i Andrea Chénier de Giordano. Respecte del repertori francès, encara em falta un gran paper: Hoffmann (Els contes d’Hoffmann de Offenbach). Parts favorites que no podré fer mai? Scarpia i Iago, per descomptat! A vegades realment desitjaria tenir la veu d’un baríton dramàtic [riu].

Avui dia és habitual veure cantants d’òpera que inicien les seves carreres professionals com ho fan les estrelles del pop, promocionats per una companyia discogràfica quan són molt joves i tot just acaben de començar la carrera, en comptes de fer una carrera de cantant d’òpera habitual, més a poc a poc, gradualment i amb seguretat. Creu que l’òpera pot funcionar com ho fa el negoci del pop i el rock?

No, penso que són sistemes totalment diferents. Però estic convençut que un cantant d’òpera podria tenir la carrera d’una estrella del pop si és molt curós en la combinació d’òpera i espectacles populars en el just equilibri. Tal com van fer Domingo, Pavarotti i Carreras.

Li agraden els directors d’escena que tenen l’hàbit d’actualitzar l’acció i el temps de les òperes per fer-les més ajustades als nostres temps? Què fa quan no està d’acord amb les idees del director d’escena?

Mmm, aquesta és difícil! Es podria escriure un llibre sobre això, ja que el tema dóna realment per a molt. Per fer-ho curt: afortunadament he tingut la sort de treballar amb grans productors, que han aconseguit amb molt d’èxit actualitzar la història de l’òpera corresponent. El primer va ser Giorgio Strehler. Això va ser fa temps, el 1997, durant els assajos de la seva darrera producció operística: Così fan tutte a Milà. Ell em va explicar coses imprescindibles; per exemple, que un no ha de repetir mai un cert patró d’actuació, sinó sempre entrar en escena com si hagués de crear la seva part per primer cop. D’altra banda, però, també he tingut algunes experiències amb productors que intenten atreure una atenció extra dels mitjans de comunicació a expenses de la música i el drama. Molt sovint aquesta gent sap molt més sobre la història de la interpretació que sobre l’obra mateixa en qüestió. Això pot fer que els assajos siguin molt estressants, ja que tu sempre has d’explicar que una acció determinada a l’escenari contradiu el text i la música, o viceversa. Què pot fer un cantant? Intentar mantenir-se tranquil i buscar un acord per tal de salvar la producció.

Darrerament veiem per televisió i llegim als diaris sobre la crisi econòmica en què Europa està immersa, i que afecta particularment la cultura, sobretot a països com Espanya i Itàlia. Com podem assegurar el futur de l’òpera? Creu que la gent és conscient de la utilitat del gènere operístic?

Vostè té raó, “utilitat” és la paraula clau. Mentre els polítics segueixin considerant l’òpera com una mena de producte de luxe, fet per a les classes altes o alguns pocs rics feliços, la crisi econòmica de l’òpera continuarà endavant. Els polítics haurien de prendre consciència que per a molta gent l’òpera és tan important com el “pa de cada dia”. Potser per a alguns és una droga, però és una de les més saludables. Per a mi, l’òpera és un dels més grans gèneres artístics i, alhora, un entreteniment del màxim nivell. És clar que és molt car i consumeix molta energia, perquè necessites uns quants centenars de persones per posar-la en escena. Però si funciona bé, l’òpera és el centre neuràlgic de l’art. Estic convençut que la gran i bona música té el poder de canviar la teva vida. I el gran i bon teatre també. I per a mi, no hi ha res més fascinant que la combinació de tots dos: això que nosaltres anomenem òpera.

Foto: Julian Hargreaves | Sony Classical
RETRAT

Poca gent potser recorda que el tenor de moda en aquests moments, l’alemany Jonas Kaufmann, debutà a Barcelona l’any 2005 al Gran Teatre del Liceu, amb una Missa Solemnis dirigida per Antoni Ros Marbà i un quartet solista que incloïa les veus de Soile Isokoski, Franz-Josef Selig i Birgit Remmert. Molta gent recorda, però, la cancel·lació del recital que el tenor havia de realitzar l’octubre de 2010 al mateix teatre, interpretant Die schöne Müllerin (La bella molinera) de Schubert. En els cinc anys que separen aquestes dues dates, la carrera del tenor ha experimentat un creixement exponencial, fruit d’anys de treball i unes capacitats físiques, vocals i artístiques inqüestionables. Jonas Kaufmann és el tenor de moda per a Wagner, per al repertori italià, per al repertori francès, fins i tot per al lied. Només cal esmentar un dels guardons que ha rebut enguany, el Musical America’s 2012 Vocalist of the Year Award. Combina de forma equilibrada els recitals de lieder amb les funcions operístiques i només aquest any està present a totes les grans capitals operístiques: Salzburg, Viena, Berlín, Londres, Munic, París, Nova York... En la seva única actuació a Espanya, Jonas Kaufmann visitarà el Festival Castell de Peralada el proper 22 d’agost en un concert en què interpretarà obres de Ponchielli, Zandonai, Bizet, Mascagni, Giordano i Wagner.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *